La ciutat és el regne de l’home. Per això a Barcelona, parlar per telèfon és tan fàcil com agafar el mòbil i prémer Trucar. Com a màxim tindràs problemes comunicatius si vas pel carrer: els autobusos, les motos, les sirenes, els lladrucs i tots els motors creen una remor de fons que no et deixa sentir res. A Barcelona, però, costa trobar espais discrets; arreu hi ha orelles que et senten encara que no vulguin perquè hi vivim tots amuntegats com si fóssim animals (o potser perquè som animals). Fins i tot a casa no tenim una privadesa absoluta. Jo mateixa sovint sento les converses (insulses) de la veïna de dalt i no tinc manera d’evitar que m’arribin, què més voldria!, sobretot perquè té una veu nasal i desagradable, i perquè només parla de banalitats, i perquè no l’he sentida mai dir ni una sola paraula en català i em dol.
El camp és el regne de la natura. És un espai antitecnològic a mig conquerir (devastar) per l’home. Per això no sempre és fàcil trucar. Per exemple, ahir vaig anar a L’Escala, on fa anys que arrosseguen problemes de cobertura derivats de l’ordenança municipal que fins fa poc prohibia instal·lar antenes als nuclis residencials, la qual cosa diria que també té la seva part bona: ¿o potser només m’ho sembla a mi que estar envoltada de menys ones invisibles ha de ser necessàriament bo? Bé, us ho confesso, soc de les que fuig dels microones: ja veieu el meu grau de deliri electromagnètic. Acabaré amb un embut folrat d’alumini al cap i direu: Ja apuntava maneres.
A l’altra casa, a La Pera, la telefonia també és complicada. Quan truco he de sortir fins a l’extrem del porxo per tenir cobertura. Però es talla gairebé sempre cada pocs minuts, de manera que quan telefono al CAP per demanar hora o a Hisenda per fer una consulta, si arribo al moment que m’atenen, és a dir, si no m’he florit esperant ni se m’ha tallat, els faig la pregunta a tota castanya per evitar haver de repetir la cua d’espera. Sou el vuitè en la cua. Això és el que passa normalment, però els dies de pluja és encara pitjor i la comunicació esdevé impossible, no només perquè m’he de posar a la intempèrie per agafar cobertura, sinó perquè la pluja debilita el senyal. Al principi em pensava que era una paranoia de les meves, però les observacions empíriques sempre abonaven la meva hipòtesi. I al final ho vaig googlejar. La pluja reflecteix i dissipa les ones de ràdio. Encara sort que no visc a prop d’una zona propensa a les aurores boreals, que són realment criminals per a tota mena d’ones. Altres vegades, la fallada és total: fa poc va caure un llamp a prop i ens vam quedar una estona no només sense llum (com passa sempre amb els llamps aquí on visc) sinó també sense cobertura de xarxa i telèfon. Estàvem incomunicats. ¿Començarà així la fi del món? Vam sentir una fiblada aventurera, vam encendre les espelmes, vam fullejar el manual de supervivència enriolats.
Les complicacions telefòniques m’empipen i alhora, estúpidament, m’agraden una mica, perquè em fan evident la fragilitat de la comunicació a la qual som addictes; una comunicació que en qualsevol moment pot ser interrompuda per una ordinària tempesta terrestre. D’alguna manera, doncs, agraeixo que les meves dificultats telecomunicatives siguin un recordatori de la feblesa de tot plegat, una cura d’humilitat davant de l’arrogància humana. Amb els nostres satèl·lits i mòbils i IA, ¿què ens hem pensat que som? Ai, criatures, si mai ve una gran tempesta solar, ja ens podem calçar perquè ens fregirà tots els sistemes de telecomunicacions. El 2003, per exemple, una d’aquestes tempestes va provocar una apagada a Suècia i problemes en les infraestructures energètiques de Sud-àfrica.
La veritat és que de vegades fins i tot desitjo que el món que conec s’acabi una mica (i que per fi em serveixi d’alguna cosa el manual de supervivència). Diria que no soc l’única que té fantasies apocal·líptiques. La tecnologia ens fa progressar, però ens aliena. Dins dels nostres cranis continuem sent uns animalons que no necessiten telèfons ni dades, només aigua, llum, aliment, companyia i un sostre. Ahir mentre desistia de parlar per telèfon per culpa de la pluja, vaig veure una llebre menjucant herbes a la porta de casa. La vaig envejar. Però a la pàgina 203 del manual hi ha unes instruccions formidables per escorxar mamífers de mida mitjana. Friso.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
