Sobre la superfície terrestre, el temps avança arreu a més o menys la mateixa velocitat (dic més o menys, perquè vivim en una època esfereïdorament literal i ja sé que si no matiso l’afirmació, em vindrà algun espavilat a puntualitzar que a major altitud el temps massa una miqueeeta més de pressa, i després desplegarà idees sobre la dilatació del temps i companyia). Sí, arreu el temps passa igual, però una cosa és com passa i una altra com el percebem. Hi ha especialistes que es dediquen a investigar per què la nostra percepció del temps és subjectiva i variable, per què uns dies se’ns fan eterns i uns altres s’acaben en una exhalació. Si us interessa podeu buscar informació sobre la cronofenomenologia.
A pagès i a ciutat també hi ha alteracions en la percepció del temps. A ciutat hi ha més estímuls, més variació i, per tant, una vivència més accelerada del temps. No deu ser casual que sigui precisament a ciutat on veig més rellotges, perquè és allà on el temps més se’ns esmuny. Rellotges als aparadors, a les farmàcies, a les estacions, als canells, a les esglésies, a les botigues, als tiquets de compra, als pàrquings. Confesso que els aparadors de les rellotgeries em fascinen. Primer, potser, perquè no porto rellotge des de fa dècades i em sorprèn la requesta que encara tenen. A mi, els rellotges em semblen unes manilles que ens posem voluntàriament per engrillonar-nos al temps. Són una presó en miniatura, un objecte que exerceix control sobre nosaltres i ens fa creure que tenim alguna mena de control sobre l’esdevenir i el pas del temps. Deu ser per això últim que a la canalla li continuen entusiasmant els rellotges: engrillonar-se al temps forma part de l’entrada a la vida adulta; ens resulta sorprenent i incomprensible quan els nens de certa edat no entenen què vol dir d’aquí a una hora, demà, el mes que ve, l’any que ve). Massa sovint, quan consultem l’hora no ens cal saber quina hora és, ho fem per vici, per tenir la sensació que els minuts i les hores no ens fan trampes ni es descompten mentre no els estem observant.
Els aparadors de rellotges també em fascinen perquè el meu cap juga a imaginar que els segons són coses que es poden sumar, aglutinar, concatenar. Com ous o peres. Si tinc dotze ous i els ajunto, tinc una dotzena d’ous. Em miro tots aquells segons que transcorren alhora a cinquanta o setanta rellotges i penso que, si els collís tots, en un sol segon podria sumar un minut o més. També em fascina que amb un objecte tan petit es puguin comunicar tantes coses: estatus, modernor, estupidesa, mal gust, conservadurisme; tot plegat deriva de la idea de fons que la publicitat ens ha inculcat, a saber, que el rellotge parla de qui ets, com si es tractés d’un representant teu en un món inert de miniatures mecanitzades. El rellotge és (era) el nostre avatar.
Ara bé, hi ha una cosa que m’inquieta de contemplar rellotges: les busques dels segons (o secundàries). No totes, però, només les que es mouen sense aturar-se, les que no fan tic-tac, sinó que corren a una velocitat constant. Aquestes busques em fan venir vertigen perquè em recorden que el temps és això: una dimensió que no s’atura mai, que no descansa mai, ni tan sols per fer aquella mínima pausa que fan la majoria de secundàries entre un segon i el següent, aquella pausa que et fa pensar que entremig hi ha un temps mort. Les busques que corren sense parar em recorden el pas inexorable del temps. El meu manso en té un d’aquests a la cuina: sempre m’hi assec d’esquena perquè, si no, tot se m’ennuegaria.
Els rellotges em porten inevitablement el record d’Uri Geller, que a banda de doblegar culleres, també aturava i arreglava rellotges a distància. Amb els anys, es va demostrar que —oh, sorpresa— el paio era un estafador i tot eren trucs. Però a casa meva va arreglar un rellotge blanc que feia temps que estava espatllat. Jo era petita, el vaig agafar entre les mans i vaig seguir les seves instruccions, i l’endemà, tic-tac. Potser el temps no és més que això: un truc barat de l’univers que, malgrat ser només un truc, ens arregla, ens doblega, ens espatlla. Hi ha qui diu que el temps no existeix, que és una il·lusió. D’altres estan segurs que el temps és en realitat espai-temps. Alguns diuen que és infinit; altres que va arrencar amb el Big Bang. Per a molts, els temps són diners: ¿quant val una hora meva? Sigui com sigui, el nostre temps s’acaba.
A pagès em trobo menys rellotges. A casa en tinc un sense busca dels segons, així em fa l’efecte que entre minut i minut tinc un descans per gaudir del present, que per definició és gairebé inexistent.
¿Quina hora és?, em pregunta de vegades algun dels meus fills, amb aquell afany de posar-li la corretja al temps. Sovint només vol saber l’hora perquè sí, per participar de la il·lusió que nosaltres controlem el temps, i no de la realitat que el temps ens controla a nosaltres. I jo li dic: ¿Quina hora vols que sigui?
D’aquí a tres dies s’acaba l’any, sigui el que sigui un any.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
