Fa uns dies la meva veïna s’ha canviat la rentadora i encara m’he d’acostumar al soroll supersònic que fa quan centrifuga. Té el costum de posar-la de matinada per estalviar —entendre-la no m’impedeix maleir-la—, de manera que sovint em desperta a deshora. D’entrada no sé on soc, i aquella remor de turbina accelerant-se m’esvera o m’excita, com si l’edifici estigués a punt d’enlairar-se per endur-se’m a un altre planeta.
Al cap d’una estona, si trec el cap per la finestra veig els llençols de la veïna que arriben gairebé a fer-me de cortines. La veritat és que m’agrada observar la roba estesa dels veïns. El meu pis dona al pati interior d’una illa de cases i, per tant, veig molts estenedors que pertanyen a finques del carrer de sobre, o de sota o del carrer paral·lel, a persones que no sé qui són, però que, tanmateix, conec una mica.
Hi ha la parella de francesos del davant, que acaben de tenir la segona criatura. La roba estesa és nova i minimalista, simple però cara, molt cotó i lli, i sempre de tons discrets: gris, beix, blanc. Ella va de conjunt amb tot això: una bellesa rossa i lànguida. Semblen sortits d’un anunci d’Ikea, amb aquell europeisme civilitzat que aquí no s’estila gaire i que a mi sempre m’ha fet sentir barroera i bruta. Sovint seuen davant del finestral a treballar amb els seus Macs mentre gaudeixen del sol de Barcelona. Estic convençuda que no parlen català. I em sap greu.
El veí del costat seu, en canvi, té una terrassa caòtica amb peces i trastos i bicicletes desmuntades, i també una rentadora que té dècades de ronya acumulada. La bugada, que deixa estesa durant dies i dies, és sempre: pantalons i samarretes negres o samarretes taronges d’operari (en té vuit pel cap baix: deu suar molt a la feina). Els caps de setmana, de les entranyes de la casa en surten superèxits dels vuitanta.
Més a l’esquerra, hi ha una velleta menuda que penja la roba com si estigués en un concurs: obsessivament i amb tota la lenta minuciositat que exigeix la perfecció. Cada peça és col·locada i pinçada de manera precisa i exacta. Tot el que hi penja té com a mínim trenta anys; es nota pels estampats i pel desgast. Només roba de casa i peces de dona (per tant, o soltera o vídua). Just a sota, hi ha un parell de noies que, per contrast, estenen la roba de qualsevol manera, amb les mànigues entortolligades. No renten tan sovint com els francesos, que diria que són els més nets de l’illa de cases, però tenen pantalons i samarretes de colors vius.
A sobre els francesos hi ha els Reis dels Llençols, perquè gairebé sempre n’hi ha de penjats als seus fils d’estendre. Llençols de llit de matrimoni de colors llisos: marrons, liles o, ai, negres. Són uns veïns una mica incomprensibles. No només pels llençols negres, sinó perquè tot l’any, estiu i hivern, tenen engegats els ventiladors de sostre. O perquè estenen roba infantil però mai no hi he vist cap menor rondant per allà, i a més, n’estenen massa poc sovint per tractar-se d’un membre de la família.
Al costat seu, hi ha el paio misteriós que viu en una remunta il·legal. Aquest ha arribat fa poc i el tinc poc vist, no només perquè deu estendre la roba a l’altra cara de l’edifici, sinó perquè s’ha posat finestres amb vidres inquietants: d’entrada es va posar vidres translúcids, però aviat es va adonar que això el privava del sol preciós que li toca cada tarda (i imagino que des de dins es devia sentir una mica empresonat, sense cap vista a l’exterior), així que ara s’ha posat vidres de mirall, i potser ens espia a tots sense que el vegem. De tant en tant, encén una llum d’un blau neó que li dona un aire prostibuliós.
Un dia m’agradaria veure el meu pis des d’un dels edificis del davant. La façana rònega i escrostonada, parasitada per les despulles marcides d’una heura assassinada sense pietat per un veí. La roba estesa, sobretot negra. La fila que faig, amb la bata i les ulleres al cap, quan em fumo un cigarro apuntalada a la finestra del tancat de vidre del balcó, o quan surto en pilotes perquè m’he deixat la tovallola de la dutxa penjada a fora i me n’he adonat quan ja estava a punt de ficar-m’hi. Les sospites que desperto els pocs moments que passo les cortines.
Tot això és a Barcelona. Quan soc a La Pera no tinc veïns de cap mena, ni amb roba estesa ni sense, i quan arribo a casa, la veig de lluny, com la veuria un desconegut. Ara està voltada dels esclats verds dels camps, i la llum brilla com als anuncis. Des del camí distingeixo els llençols que sempre onegen, també publicitàriament, estesos al fil del porxo (maleïda al·lèrgia als àcars); l’estenedor plegable atapeït cada dia amb peces diferents (quan tens tres fills la roba bruta, neta, per plegar, no s’acaba mai); el porxo polsegós i una mica deixat amb les cadires disposades de qualsevol manera segons els capricis del vent.
Veig tot això i m’esvero, o m’excito, i sento que estic a punt d’enlairar-me. O que ja m’he enlairat i soc en un altre planeta.
