Els colors sempre m’han interessat. Potser perquè soc filla, mare, tieta i exnora de daltònics. Hi ha una mena de daltonisme molt poc comú que es caracteritza per la manca de cons que detecten el blau, de manera que el món es veu apocalíptic, en una gama de vermells i verdosos. A l’altre extrem hi ha la tetracromia: persones que tenen un con de mes. Diuen que un 12% de les dones ho són i que poden veure fins a cent colors més que la resta de nosaltres. De fet, diversos estudis han demostrat que les dones poden distingir més colors que els homes. I jo posaria la mà al foc que també poden distingir més emocions. De fet, existeix una cosa anomenada «daltonisme emocional», o alexitímia, que fa referència a la incapacitat per identificar les emocions (pròpies o alienes) i que també afecta més els homes que les dones. Colors i emocions sovint es barregen.
Per exemple, el marró no m’agrada. Li tinc mania. Potser té a veure amb la meva fòbia als pijos de manual, que tenen aquesta dèria de vestir-se de marró. Només cal passejar-se pels volts del Turó Park o contemplar els aparadors del carrer Santa Maria de Sant Cugat per adonar-se de la presència marró per sobre de la mitjana. No ho aguanto. Confesso que tinc prejudicis contra els pijos, segurament arran del meu pas per un institut de la zona altíssima de Barcelona quan jo era una nena que sortia de l’ingenu cumbaiàdéumeu de Gràcia, on no sabíem què eren uns Levi’s. A la ciutat el marró només l’associo als arrogants i als excrements canins que formen constel·lacions a les voreres. Sigui com sigui, al marró li tinc mania. Però només a ciutat. A La Pera, el marró que em diu bon dia, especialment ara que els camps estan llaurats però no sembrats, no em molesta. Els marrons de la terra, dels troncs, dels camins. Són marrons plens de vida. A ciutat, són marrons plens de mort.
A banda del marró, al bosc només hi ha els verds de la vegetació, els blaus del cel i els blancs dels núvols. El negre queda restringit a les nits. Els paisatges cromàtics de camp i ciutat són molt diferents, i afecten el nostre estat d’ànim. Tots sabem que el blau i el verd relaxen, i a ciutat de verd n’hi ha més aviat poc, i el blau del cel està tan empresonat entre façanes i terrats, que és car de veure a peu de carrer. Recordo un hivern que vaig passar a Formentera: el que més em va meravellar va ser la mida del cel; en una illa tan petita és aclaparadorament omnipresent. És el cel més gran que he vist mai, perquè des d’alguns punts es veu l’horitzó pla del mar en totes direccions. Sovint penso que hauria de tornar-hi per visitar aquell cel desbocat que em pacificava amb el món i amb mi mateixa.
No, a ciutat ni verd ni blau. A ciutat, només hi ha grisos i estridències, és a dir, extrems. Els grisos de l’asfalt, de les voreres, dels edificis. Si els inuits necessiten diverses paraules per referir-se a la neu (són un grapat, i no desenes com diu la llegenda), als urbanites els caldrien una colla de paraules per referir-se als diferents grisos. El gris és —¿cal dir-ho?— el color de la indiferència, de la tristesa, de la desgana, de la formalitat, de l’avorriment. Durant molts anys vaig tenir un cotxe gris: com el detestava. Però a la ciutat també hi ha l’altra cara: perquè al costat dels grisos, hi ha els grocs i els vermells, inexistents o mínims en la vida al camp. Els vermells d’autobusos, senyals de trànsit, rètols de botigues; els grocs de superilles, parades de bus, ratlles de prohibit estacionar. A la natura el vermell i el groc són senyals de perill i psicològicament es relacionen amb l’excitació. La ciutat està atrapada entre els dos extrems: el tedi i la temeritat, l’apatia i l’exaltació.
Colors. De vegades jugo a posar colors a la gent que conec. Tinc un amic negre vellutat i un amic groc que amb els anys s’ha tornat rovell d’ou. Tenia una amiga blava com l’acer. Tinc un nòvio blau balena. Tinc una tia violeta i una germana pistatxo. Tenia una mare negre blavosa i un pare gris clar que va morir just avui fa 14 anys. També jugo a imaginar de quin color soc jo. Voldria ser clorofil·la i sovint soc neu bruta.
Avui casa meva està coberta de fulles vermelles que s’arrapen a les parets com flames. El daltonisme més poc freqüent és l’acromatopia. Hi ha persones que viuen en blanc i negre, colgades per un món de grisos.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
