Tant que l'esperaves, i t'has perdut el moment en què entrava de puntetes per algun esvoranc de la finestra i acaronava amb la punta dels dits les fulles mig pansides de les plantes del menjador. De cop ja no fa fred a dins de casa i pots sortir al balcó amb la tassa fumejant i les torrades i pensar en els ametllers que tampoc no has vist i en el color del mar i els camps verds de l'illa. Tant que l'esperaves, la calor i les maduixes i l'habitació sense calfreds i les finestres de casa obertes de bat a bat. T'has perdut el moment potser perquè badaves, potser perquè divendres et va entrar l'hivern a dins i vas pensar que ja no en sortiria mai més. I tanmateix és aquí, amb olor de pi i voleiar d'ocells, escalfant-te com les abraçades de les amigues, com la seva olor a frec de galta, com la veu que feia tant de temps que no, com un record suau a cau d'orella (te quiero mucho, poquito, nada).
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
