de vegades me passa
que t'estim
Antònia Font, "Camps de maduixes"
Cauen encara més cabells en terra, i a cada tisorada, un poc més de llum al somriure. Riu el mirall i riuen els ulls que somien camins de l'illa i postes de sol des del camí de Sa Farola. Sorra, calor, bicicletes. Buscar mores amb els nebots pels camins de l'hortal. Espantar sargantanes sense voler, i voler trobar dragons petits a les parets de casa. Cafè aigualit i torrades, xíndria i meló i trempó i coques de tomàtiga. Cauen en terra els cabells i els ulls se't mengen la cara –de vegades me passa que te mir–, i es mengen la vida com es mengen el sushi, devotament, màgicament, escandalosament. Van caient els cabells i se t'escapa el somriure i et vessa pertot, en vols una mica?, i tanques els ulls i l'envies més enllà del mirall –de vegades me passa que t'estim–, no tornis a dir mai més que se t'ha quedat l'ànima eixorca i que ja no saps donar. Són en terra els cabells i és en tu tota la força –la vida, l'arrel, la terra, el vol i el desig en una mateixa carta que deixes cara amunt sobre la taula, per no oblidar-la mai.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
