I concloem

 

Mira enrere, el pare, aquests dies. I l'assalta el neguit d'haver pres decisions des de la por. D'haver-les mantingudes estintolades en una lleialtat que ara no sap si té sentit. Parlem més que mai aquests dies. Parlem i concloem que l'amor no es comercia. Que tanmateix els anys viscuts amb plenitud, tant si ens vam equivocar com si no, valen sempre la pena. Que ell no seria aquí si. Que tampoc no seríem aquí nosaltres. M'escolta quan li dic l'enamorament i el desig, l'enyor i la tristesa. Per primer cop no em diu Tens la pell molt fina, per primer cop obre molt els ulls i diu Si que em sap greu. Parlem i concloem que Déu estima a canvi de res. Que a la guerra era normal que els nens petits tinguessin por de les bombes i fessin promeses morts de pànic en un soterrani. Que la vida dona per viure moltes vides. Que la mare, sens dubte, era la més dona més bonica del barri de Forestal. I que cap dels dos no podem parlar d'ella sense aquest nus d'ara mateix, sense aquesta gratitud incommesurable.

*text publicat al blogLa vida té vida pròpia.

"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.