Foto: Pedro Ribeiro Simões
Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, que tu vas ser la primera dependència, el primer no puc viure sense tu, l'inèdit sense tu no soc res, el desconegut et necessito, el fatídic no em deixis mai o em moriré. I no és que fóssim massa joves, és que ja teníem l'ànima massa ferida. Vam ser la primera necessitat malaltissa de tenir-nos per no caure. I l'última. Perquè, ja ho veus, aquí no s'ha mort ni es morirà ningú, i la terra encara era humida quan va aparèixer el primer amor, sense estridències, sense vestits esquinçats, sense drames.
I era tan senzill i tan diàfan, que vaig saber que a partir d'aquell moment estimaria així, i només així. Que no hi cabia el dolor, en aquella manera de donar-se, d'expandir-se. Per això ara torna a ser senzill. Mirar com somriu i saber que m'importa, que vull que sigui feliç, sempre, independentment de si m'estima o no, de si em desitja o no, de si demà vol tornar a agafar-me la mà o no. Arriscar-me a dir-li "t'estimo" i saber que no hi tinc res a perdre, perquè mai no l'he volgut tenir.
Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, però també que he après a estimar el que vaig ser amb tu (les pors absurdes, que bevien compulsivament de les teves, la paralitzant incapacitat de saber-me lliure per decidir). Que estimo el que vaig ser amb tu i tot el que vaig aprendre a ser després de tu. I que en cada moment vam fer el que podíem, el que sabíem. I va estar bé.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
