Foto: Ricardo Williams
En general la gent té parella. Per defecte és així. A l’Ikea pràcticament tothom té parella i un tant per cent alarmant de dones estan embarassades. No és una mostra que se’m validés en un entorn circumspecte, però fa pensar. En la necessitat que tenim de convence’ns que anar de dos en dos és el millor. No cal per sempre, aparellar-se, encara que sigui per malfollar una nit. Vint anys junts, et fa pudor la boca però tenim un àtic a Madrazo-Aribau; una hora junts, et tornaré a veure?, tant se val, jo no vull tenir fills. El cas és fer callar a hòsties més o menys rotundes graus diferents de solitud.
Fa dies que pel carrer no miro altra cosa que la cara que fan les parelles que van agafades de la mà. Hi sol regnar la indiferència, no dic mentida. Jo he assassinat l’amor de la meva vida perquè vosaltres passegeu l’apatia. Sou heretges i m’escarniu l’amor.
Si ara fos real la possibilitat de tornar al Miró a comprar el ventilador de fa dos estius veuríeu l’acompliment del que preteneu emular cada vegada que sortiu a passejar amb la vostra parella. Lluny de ser una cosa que es fa, que es fa cada dia o de tant en tant, quan nosaltres passejàvem dúiem a terme objectius clars, rarament la boirina argumental ens descaminava. Fins i tot era per a nosaltres, recorda-ho, una fita de les més cobejades anar a comprar mongetes tendres junts. Sé que pot costar d’entendre perquè era una vida que no incloïa vacances a Formentera ni ens comprarem una casa fora de Barcelona. Va ser sempre la vida de les mínimes expressions, la nostra, sempre la sensació de ser l’instant previ a la formació de l’Univers: la màxima potència en la superfície inapreciable d’un punt petit.
Amb el temps hauríem esdevingut símbols, potser un de sol. Havíem arribat a comunicar-nos l’amor de manera inequívoca a través de gestos cada vegada més prims i vaporosos. Al contrari del que havia experimentat altres vegades amb altres parelles, en què el temps empenyia que cada vegada fos tot més gros, més car, més llampant, perquè es veiés, perquè es notés. Fins al punt que l’últim aniversari et vaig regalar explicar-te la idea del que t’hauria regalat i va valdre. M’has fet molt feliç, em vas dir. I era veritat.
Independentment d’on porti el camí on sóc ara –ahir a La Central vaig veure un home prodigiós, alt i ample com tu, però amb una mitja cabellera negra, mitja barba negra i les mans precioses, vingut directament de la badia de Kattegat, de mirada astuta i posat tranquil i davant les lleixes dels autors traduïts de cognom que comença per la lletra pe–, en realitat mai haurem acabat d’estar junts.
Finalment no haurem anat mai a tots els llocs on vam dir que aniríem i al final no. I quan això passa, la història, el començament i el final de la història es repel·leixen, no es tanquen mai; un cercle impossible.
Sobretot la ruta kitsch que vam anar dissenyant amb els anys a còpia de reptes i que, per naps o per cols, mai no vam arribar a inaugurar. Sempre haurem no-anat al local de còctels tropicals quan hi passi pel davant amb Clive Standen, que és el cos públic que més s’assembla a l’home de La Central.
No t’hauràs inventat noms de combinats fent servir títols de pel·lícules dels vuitanta.
No haurem fantasiat sobre la possibilitat que Hawaii es pogués arribar a escriure amb una sola i.
O el que és pitjor: sempre haurem anat a tot de llocs on potser a Clive Standen li agradarà fer-m’hi tornar.
