Foto: Engin Akyurt
Aquesta setmana he tingut motiu de gran alegria: m’han donat una beca Montserrat Roig. Per optar-hi, calia presentar, com sol ser habitual, una descripció del projecte, un currículum i una mostra del text; jo hi vaig presentar el conte que crec que obrirà el proper recull. En aquesta edició, s’hi han presentat un total de 123 projectes, 52 de dones i 71 d’homes. De les 20 persones becades, 9 són dones i 11 homes; 10 escriuran en català i 10 en castellà.
Ho comentàvem ahir amb un amic, perquè resulta que coneixem un tercer que s’hi ha presentat i no l’hi han donada, fet que ens sorprenia una mica perquè és un paio amb trajectòria literària que escriu coses amb cara i ulls. Però bé, eren 20 beques per a 123 projectes, algú havia de quedar fora. A més, potser s’hi havia presentat amb un projecte poc madurat o amb una idea massa grillada o potser amb un proposta poc vinculada a la ciutat (punt que les bases ja estableixen que valoren específicament). Però després d’aquestes primeres especulacions, el meu amic de seguida va saltar amb comentaris velats sobre la Punyetera Sospita de la Quota. De la quota de llengua i, sobretot, de la quota de gènere. Amb la sospita que si no li han donat a aquest tercer potser ha sigut perquè és un home i calia becar dones, de la qual cosa se’n deriva un cop més —que esgotador— una conclusió amarga, trista i miserable per part del meu amic (i ja sabem que no està sol en aquesta lliga, gens sol): que portar a la pràctica la igualtat de gènere en camps on el que compta és el talent també requereix un esforç, una manipulació, una discriminació positiva, perquè si funcionéssim només per mèrits, els homes guanyarien més. Ergo, que els homes en saben més i són millors.
Hahaha. Riure per no plorar.
És així com ha d’anar tot últimament? ¿Cada vegada que una dona s’emporta algun mèrit, ha de sortir algú a murmurar sobre la Quota dels Collons (dels collons: mai millor dit)? Per què som nosaltres les que hem de justificar la nostra vàlua? N’estic fins als nassos d’aquesta auditoria perversa, n’estic fins a la figa, fins a l’extrem més recargolat de la trompa de Fal·lopi. I dic murmurar, perquè no ho solen dir obertament ni en tribunes públiques, ho pronuncien en veu baixa, entre coneguts; ja sabeu, està mal vist segons en quins cercles de perepunyetes. Però el rumor sobreviu.
Que sí, que les bases diuen: “Aquests premis s’atorgaran tenint en compte equilibris de gènere i de llengües”. Però per què han de suposar sempre que el greuge s’ha comès contra els homes i no contra les dones? Per què no sospiten mai que els projectes dels homes eren mediocres però bé que els n’havien de donar la meitat? Això ni els passa pel cap. Sempre som les dones, pobretes de nosaltres, les que necessitem l’ajuda per arribar al seu nivell, oi?
Basta. Jo confio i vull confiar en els jurats i els comitès que determinen els guanyadors. I n’estic farta de sentir-me qüestionada. Ara us podria dir coses bones del meu projecte, però no em dona la gana. El problema no el tinc jo, sinó els que viuen en aquest món paranoide de la quota. Ara bé, us he de dir que, en el fons, alguna cosa positiva té tota aquesta imbecil·litat: que m’esperona salvatgement a ambicionar d’escriure una cosa incontestable. Potser no me’n sortiré, però no desistiré.
Sigui com sigui, ja planyo la desgraciada que sigui la primera de guanyar el Sant Jordi després de tants anys, els rumors seran estratosfèrics. Però no per això ens hi deixarem de presentar. Burros.
