Redacció
L’altre dia vaig anar al súper i algunes de les treballadores que millor conec i que millor em cauen em van parlar d’un article de la Flavia Company a La Vanguardia on parlava, amb esperit crític i en contra, de la substitució dels éssers humans per màquines. La Company instava tothom a fer la revolució mitjançant la selecció, sempre, de l’opció humana, encara que fos més lenta perquè suposés fer cua: als peatges, als caixers, a la sortida dels súpers, a les oficines, a tot arreu.
La qüestió és que em van dir, ara hauries d’escriure tu sobre això d’obrir en diumenge. Em van dir: “Tu creus que la gent ha de sortir a comprar al súper en diumenge? De debò? No tenen cap més dia?”.
No hi puc estar més d’acord. I tu? Vas a comprar en diumenge?
M’hi vaig quedar una estona, parlant del tema. Entre altres coses, vam comentar que aquella conversa nostra, tan saludable, hauria estat impossible i fins i tot impensable si elles ja haguessin estat substituïdes per màquines expenedores o cobradores. Els vaig donar la meva opinió sobre el tema de comprar en diumenge. No vaig citar la filòsofa Adela Cortina, no calia en aquell moment, però sí que vaig recordar la important distinció que feia entre “anar a comprar” o “anar de compres”. El primer concepte es refereix a sortir per adquirir allò que en un moment determinat ens cal. El segon significat es refereix a una activitat de lleure que ha adoptat la malalta societat en què ens hem convertit, que ha fet del consum una distracció, sí, i també i al mateix temps, un sistema amb què oblidar o omplir el buit existencial.
Jo els deia, imagineu-vos un cap de setmana, amb una família tancada a casa. Posem per cas un pare, una mare i dos o tres nens. (Però podria ser la combinació de gent que escullis. Tant se val. Només es tracta de detectar els grups de gent que, els diumenges, van de compres. Parelles, trielles, homes, dones, homes i dones amb o sense fills). Però, per posar un exemple, imaginem la situació típica de la societat occidental heteropatriarcal: un pare, una mare i dos o tres nens. I segons com, un gos. El pare està cansat, la mare està cansada, els nens no estan interessats en els pares i els pares no estan interessats en els nens. Però han de fer veure que això no passa. Aleshores, han de buscar algun entreteniment comú, per a tots plegats, que no impliqui gaire comunicació, conversa, intercanvi, esforç: doncs sortir de compres. Encara que sigui al súper. I així pugem al cotxe –o al metro o al bus–, sortim de casa, tenim un destí cap al qual caminar, ocupem unes quantes hores, justifiquem una vida dedicada a guanyar diners, comprem el que puguem amb la intenció d’assegurar una suposada identitat. El millor és una gran superfície. Uns xinos industrials. Un outlet. Tecnologia, roba, coses de la casa, jocs per a la Play. Fins i tot llibres o discos, si no queda cap altra alternativa. Jo compro: senyal que existeixo.
No importa que els treballadors es vegin forçats a fer horaris absurds, no importa que l’explotació es generalitzi i banalitzi. No importa que de mica en mica anem tornant a un sistema feudal que ja es perfila des de fa anys.
Neguem-nos-hi. Ho provem? I si els diumenges passegem o juguem a un joc de taula o xerrem o expliquem històries o anem a veure els avis o ens estirem al sol o pintem de colors un moble o simplement mirem les ombres que es dibuixen al sostre? I si fem del temps lliure un temps que sumi i no que resti?
M’apunto al que diu la Company: paciència, coratge i revolució.
