Andrea Mayo
Has fet o intentat fer algun trencaclosques de moltes peces? Com ara mil o dos mil o cinc mil? Te n’has sortit? Has perdut la paciència? I què n’has fet, un cop acabat? Li has posat un marc i l’has penjat? L’has desfet i l’has tornat a la capsa? L’has regalat?
Un trencaclosques és un joc. Es pot fer en solitari o en companyia. I resulta tan metafòric com altres entreteniments de taula. Representa, com ells, la vida. Digue’m quina és la teva manera de jugar i endevinaré moltes coses de la teva manera de viure.
Pensava tot això l’altre dia mentre buscava una fusta que fes de suport per a un trencaclosques que volia estrenar (no recordo qui me’l va regalar ara ja fa uns quants anys; tants que la capsa metàl·lica que el conté està una mica rovellada).
De fet, el vaig començar i, quan en tenia una bona part acabada, les dues germanes que venen a fer la neteja el van llençar accidentalment per terra i va quedar tot desfet; vaig perdre l’empenta, sobretot perquè vaig pensar en la, per a mi, tràgica possibilitat que se n’hagués perdut una peça. Tu començaries un trencaclosques sabent que en falta una peça?
Aleshores, quan ja no feia el trencaclosques però hi pensava, vaig rumiar que, quan ets petita, en fas alguns amb poques peces. Sis, vuit, dotze. Grans, de contorns geomètrics, senzills. Com és la infantesa, de fet. Quatre coses que s’ajunten sense dificultat. Em refereixo a la infantesa dels nens i nenes amb bona posició econòmica als països rics i sense conflictes bèl·lics. Els nens i nenes pobres o bé tenen moltes peces que no lliguen o bé els en falten una quantitat considerable perquè hi hagi un tot amb sentit.
Després la vida es complica i sembla que les peces no encaixen, que pertanyen a figures diferents, que no poden formar part de la mateixa capsa. Hi ha qui no ho aguanta i deixa de jugar. Hi ha qui busca equip per aconseguir-ho. Hi ha qui culpa els altres del caos. Hi ha qui es paralitza o qui mira cap a una altra banda.
Més endavant sembla que arriba un punt on s’ha assolit un cert ordre, tot i la quantitat extraordinària i fins i tot excessiva de peces que s’han de combinar. Provoca estrès, cansament, quan no en cau una, se'n fa malbé una altra. De vegades hi ha robatoris, desaparicions, disputes, invasions, separacions. Això és meu, això és teu.
I ara sospito, no sé si hi estaràs d’acord, que arriba un punt que t’adones que no és pas que estiguis fent o resolent un trencaclosques, ni gran ni petit, ni difícil ni fàcil, sinó que, en realitat, n’ets una peça, amb totes les implicacions que se’n deriven i sobre les quals, n‘estic segura, ara començaràs a treure les teves conclusions.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
