T'has fixat en la quantitat de noies joves –i alguns nois, també– que exposen els seus cossos gairebé despullats a les xarxes? Quan dic joves em refereixo a molt joves, com ara de quinze o setze anys. O sigui, no només la gent de vint. Són gairebé criatures. A Instagram, a TikTok. Amb roba interior, amb posats provocatius de contingut innegablement sexual. Ho has vist?
A banda de la potser dubtosa necessitat de formar part de les xarxes o no. A banda del permís que els adolescents haurien d'obtenir dels pares i/o mares per accedir-hi. A part del qüestionament d'una vida cada cop més basada en l'aparador que procuren les diferents plataformes digitals. A banda de tot això, el que darrerament em pregunto, just perquè els que veig a les xarxes són les filles i fills de les meves amistats, així exposats, és quin sentit té aquesta mena de boja competició per obtenir seguidors. I quin sentit té que, per guanyar-la, nois i noies estiguin disposats a fer o desitjosos de fer el que calgui –el que creuen que cal.
Encara no he comentat el tema amb cap dels pares o mares dels adolescents en qüestió. No goso. Qui soc jo per dir-ne res? Perquè, tu què faries? Has fet alguna cosa al respecte, en cas que ho hagis observat? Els progenitors ho saben. Ja ho veuen que les seves criatures surten en sostenidors o calçotets i amb els llavis humits i la boca mig oberta. Ja ho veuen que surten estirats a un llit en posicions incòmodes. No només ho veuen: els hi posen "m'agrada". De debò?
No em malinterpretis pas: no m'escandalitzo. Trobo molt bé que els portin o els deixin anar a platges i càmpings nudistes. És el que correspon, ateses les circumstàncies. No és una qüestió de moralina. Els cossos nus són bellíssims, són naturals, són el que són. Aquestes fotos de què parlo, però, no són naturals. Són pretesament provocadores. I no és pas insolència, tant de bo! No és rebel·lió. Ja m'agradaria. És adotzenament. És venda. És competició pels seguidors. És una experiència basada en la imatge. És la superficialitat i els perills que corren amb ella.
No m'estranya l'actitud dels nens i nenes que ho fan: fan el que fan tots. Em sorprenen els pares i mares que els aplaudeixen. La societat que els estimula. El negoci que es fa amb ells.
Les plataformes, que podrien servir per fer intercanvis de pensament, de sensibilitats, d'informació, d'experiències de vida, es converteixen en una botiga globalitzada de carn humana posada al servei de la lluita per obtenir el màxim de seguidors possible. Una competició les conseqüències de la qual, pel que sembla, no inquieten gaire a ningú.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.