Andrea Mayo
Aviam, a tu no et passa que hi ha gent –i parlo de la gent que t’envolta, gent amiga–, que quan et pregunta com estàs t’ho pregunta perquè els diguis que estàs bé? No et passa que no et deixen opció per cap altra mena de resposta i que si intentes explicar-los algun problema o disgust et contesten com si estiguessis donant importància a coses que no la tenen o, fins i tot, com si fossis poc menys que idiota o incapaç per seguir donant espai a assumptes que ja hauries d’haver resolt fa dies? “Uix, encara estàs amb això?”, “Vols dir que no en fas un gra massa?”, “Va, vinga, deixa-ho anar, no es mereix ni cinc minuts”.
I no et passa això, precisament, amb persones que solen queixar-se durant mesos o fins i tot anys de les mateixes coses sense resoldre-les mai? Gent que sempre malparla de la feina o dels fills o de la salut o de la parella o de la falta de diners? Gent que mai no acaba d’estar contenta o feliç o satisfeta? Pensa-ho. No coincideix?
Parlem de gent que considera els teus problemes massa llargs en el temps, si goses esmentar-los dues vegades, o que concedeixes importància al que no la té, si són nous de trinca.
I no et passa que amb aquesta gent acabes per no comentar res del que et passa i que, en efecte, acabes dient-los que estàs bé i que justament per això te’n distancies emocionalment, perquè cada cop saben menys de tu i tu cada cop sents menys ganes i menys necessitat d’obrir-los el teu cor?
Deia Jung que la solitud no depèn de la companyia física de què disposem –o no sempre, o no únicament– sinó de la impossibilitat de compartir les nostres emocions, la nostra intimitat, fins i tot, les nostres idees.
I aquestes persones de què parlem et deixen en aïllament perquè, davant d’elles, et fa vergonya sentir el que sents, t’incomodes a tu mateixa per no ser més forta o decidida, pero no haver estat capaç de resoldre més ràpidament i efectiva un problema. Persones que et demostren que els canses si els presentes algun malestar, que s’impacienten, i et tallen amb solucions “instant”, com les sopes, que han de fer efecte inmediat i dissoldre’s en un got d’aigua que és, sembla ser, el got en què sempre t’ofegues tu.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
