Andrea Mayo
Crec recordar que va ser el gran Borges qui va dir que estava més orgullós del que havia llegit que del que havia escrit. Ben segur que havia llegit molt més del que mai va arribar o hauria pogut arribar a escriure. Les persones apassionades per la lectura hem dedicat a llegir més hores que a cap altra activitat en les nostres vides, exceptuant, potser, la de dormir, que, al cap i a la fi, no deixar de ser una altra manera d’explicar-nos històries.
I ara la pregunta que et vull fer: tu et vendries per, posem per cas, diversos milers de milions d’euros, el que has llegit? Si algú fos capaç de comprar-te les hores que has dedicat a la lectura i, a canvi d’una fortuna, esborrés consegüentment tots els llibres del teu cap, ho acceptaries? (Aquesta enquesta va adreçada a persones que superen els trenta-cinc anys; els més joves poden opinar, però encara no poden posseir un bagatge suficient de lectura per entendre la tragèdia de perdre’l).
O sigui, visualitzem la situació. Arriba un paio o una paia que no ha llegit més que un parell de revistes i els llibres obligats a escola. Es tracta d’una persona que ha dedicat la seva vida als negocis i té una fortuna monetària incalculable. I et diu –som en un món de ciència-ficció probablement no gaire llunyà– que et paga els milers de milions esmentats a canvi que tu li cedeixis totes les teves hores de lectura. La transferència es produiria de manera automàtica, tant la bancària com la de memòria. Què faries?
Jo no vendria, sens dubte. La biblioteca que tenim al cap, les pàgines que ens han fet, que ens han acompanyat, amb què hem somiat, pensat, esperat, guarit l’ànima o la soledat, amb què hem après, entès, sentit, imaginat no tenen preu.
Després de contestar-me a la pregunta sobre aquesta situació hipotètica, vaig recordar el que sempre deia la meva àvia –que no era Borges però que sens dubte havia llegit tant i tan bé com ell–; deia que si algun dia ja no era capaç de llegir, la seva vida deixaria de tenir sentit. I així va ser, quan no va poder llegir, va renunciar-hi i es va adormir per sempre més, aquella altra manera d’explicar-se històries.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
