Redacció
L’altre dia vaig fer una visita a la pàgina d’Instagram de la psicòloga Toni Güell, on sempre trobo frases inspiradores, i hi vaig llegir una cita de Sant Agustí on deia –copio textualment la manera com apareixia a l’IG de la @toni_guell–: “La felicidad consiste en seguir deseando lo que ya se posee”. Em vaig animar a publicar un comentari, fent servir un altre dels noms amb què signo, on deia: “O de comprender que la relación de posesión es un error”.
Al marge dels molts matisos que mereixeria el terme “posseir” i la necessitat de, per parlar-ne, posar la cita en el context on va néixer i on es va utilitzar, la qüestió és que el tema dels possessius fa temps que m’ocupa. I em distreu. I em fa rumiar.
T’has fixat en la quantitat de vegades que fem servir els possessius? Meu, teu, nostre, vostre. Seu. No només respecte dels objectes sinó també de les persones i de les relacions que ens uneixen –o no– a elles. I quan dic “o no”, em refereixo a expressions com ara “el meu enemic”, sense anar més lluny.
La naturalitat amb què tractem el concepte de propietat és sorprenent. La propietat privada. Allò que ens pertany. Allò sobre què tenim dret. Allò que ens identifica, ens explica, ens justifica, ens posa en valor o ens el treu, ens etiqueta.
I jo diria: ens limita. Per què? Perquè allà on fas servir el possessiu, la cosa és recíproca: el meu fill/la meva mare; casa meva/el meu habitant; el meu país/el meu súbdit; el meu cap/el meu assalariat. I així tants casos com vulguis.
Què ens passaria al cor, al cap, a l’ànima si canviéssim els possessius per articles o per demostratius, numerals o indefinits? Un fill, la casa, aquest cotxe, aquestes mans, aquell enemic, l’arbre, un país, l’alegria. De quina manera diferent veuríem les coses, les experiències, els altres? Com ens influiria aquest petit però contundent canvi de perspectiva?
Fins aquí, les inquietuds que comenten la primera part del títol d’aquest article. Per referir-me a la segona part, és a dir, a la que apareix entre cometes, et dic el següent:
Si per referir-te a la llengua que parles habitualment ho fas dient “la meva llengua”, es pot saber per quins set sous utilitzes tantes vegades a tot arreu una llengua que no només no t’és pròpia sinó que, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols coneixes?
Estic parlant, queda clar, de la imparable proliferació de publicacions en anglès a tot arreu: anuncis, cartells, publicitats diverses, xarxes casolanes, comunicacions empresarials… Què ens passa? Si continuem així, de quina llengua en direm “la nostra”? (I aquí caldria preguntar-se com és d’important el possessiu en aquest cas).
Com veus, avui només exposo dubtes que, en el fons, estan fortament relacionats: Per què fem servir tant els possessius? I com és que estem deixant de fer servir la nostra llengua?
