Andrea Mayo
T’han fet mai una ressonància magnètica? Ara fa uns dies vaig haver d’anar a fer-me’n una. Em va sorprendre que em donessin uns taps per a les orelles i, a més a més, uns cascos com els que fan servir els treballadors que fan forats o el que sigui que fan al carrer amb martells pneumàtics i altres eines igualment sorolloses. Com els dels operaris dels aeroports que indiquen als avions com aparcar.
Així doncs, equipada amb les andròmines necessàries per esmorteir el so, em van demanar que m’estirés i em van posar a la mà una mena de timbre per cridar-los en cas que els necessités. No respiris gaire fort, no et moguis, seran uns vint-i-cinc minuts. La safata sobre la qual estava estirada es va començar a moure i em va ingressar al tub blanc. Aleshores vaig tancar els ulls.
I va començar la percussió. Tenia un gens menyspreable caràcter musical. Amb un toc metàl·lic que immediatament em va recordar la música de Daft Punk. Els has escoltat? Els vaig veure en directe al Sónar d’ara ja fa uns quants anys. No podia bellugar-me per seguir el ritme ni cantar la melodia amb lletra que hauria posat entremig. Però m’ho podia imaginar. Tot. Vaig veure un espectacle complet de llums, vestits, colors, gent fent bots, cridant, amuntegats, feliços, plens de vida i de ganes de viure. Durant les pauses que feia la màquina, jo col·locava els aplaudiments.
Durant uns instants em vaig preguntar per què no posaven música als pacients, ja que han de dur els auriculars. Vaig deduir que seria ben complicat deixar escollir entre una llista de possibles temes, que haurien d’abraçar des de música clàssica a folklòrica, pop o ves a saber. I que no es podia obligar tothom a escoltar el mateix. I que a sobre haurien de pagar a la SGAE.
De cop i volta em va arribar una veu a través dels auriculars que em deia que ja havíem acabat i que al cap d'un moment vindrien a buscar-me. Vaig continuar quieta, amb els ulls tancats. Després, quan va venir la metgessa, li vaig comentar això del Sónar. Em va contestar: “Només et faltava el cubata, oi?”. Vam riure.
Un cop al carrer vaig pensar que potser els Daft Punk havien passat per una RM que els havia inspirat. No se sap mai a partir de quines coses n'acabarem creant unes altres. O potser els creadors del sistema RM havien sentit els Daft Punk. Com ho veus?
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
