Andrea Mayo
Llegia aquests dies passats Las palabras de la noche, una novel·la de l’autora italiana Natalia Ginzburg –n'he llegit l’edició de Pre-Textos, amb molt bona traducció de Trapiello. L’has llegida, la Ginzburg? No te la perdis. Assaig o ficció. És sempre excel·lent i diu les coses importants, essencials, d’aquella manera simple que tothom pot entendre però darrere la qual hi ha una feinada d’escriptora i pensadora. La seva és una obra basada en la necessitat d’existir, no pas en l’ambició de triomfar. No està dissenyada per agradar ni per vendre. És el que ha de ser. És.
Bé, doncs, segueixo amb el que et deia. Las palabras de la noche explica en primera persona la història d’un grup de gent que viu en un poble petit on hi ha una fàbrica important. Un poble en què tothom sap i comenta la vida de tothom. Un lloc on les expectatives pesen més que els desigs. Un lloc on la norma té més força que el sentit comú. On els silencis amaguen paraules que han deixat de dir-se justament per evitar la diferència que, òbviament, no desapareix, sinó que s’amaga. Un lloc on la gent intenta ser feliç a la manera dels altres, per conformar-los.
La prosa irònica de la Ginzburg, crua i despullada, m’ha recordat el que explicava la meva àvia sobre el que deia la seva àvia, és a dir la meva rebesàvia. Es veu que la dona –que va emigrar des de Lleida a l’Argentina a finals del segle XIX, amb marit i uns quants fills, en un vaixell ple d’esperances–, quan es queixava dels seus gairebé inexistents recursos econòmics, deia: “Els pobres ens hauríem de morir. Tots. Patapam. Total, els únics que disfruten de la vida són els rics. Jo, si fos rica, no em voldria morir mai”. I reia i feia riure a tots els que l’envoltaven. Era la seva particular manera de burlar-se dels rics.
A la novel·la de la Ginzburg els rics no són feliços, no. Els que millor s’ho passen són els que s’assemblen als altres, els integrats, els que pensen i senten com la majoria. A la novel·la de la Ginzburg, si es fa servir la mateixa ironia que gastava la meva rebesàvia, els que haurien de morir són els diferents. I la frase final de la seva reflexió, seria: “Jo, si fos com els altres, no em voldria morir mai”. És la manera que la Ginzburg va trobar per qüestionar la uniformitat, el pensament adotzenat, l’autoritarisme, la hipocresia.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
