Andrea Mayo
Saps que les escriptores i filòsofes Simone Weil i Simone de Beauvoir es van veure, segons explica la segona a les seves memòries, només un cop a la vida, als patis de la Sorbona, als anys 30 del segle XX, quan totes dues n’eren alumnes destacades? Doncs sí. Van intercanviar un breu diàleg després del qual i a causa del qual ja no van tenir més interès l’una en l’altra.
Es veu que la Weil va defensar de manera taxativa que l’única manera d’arreglar el món era aconseguir que tothom pogués menjar. I que la Beauvoir va objectar, de manera igualment taxativa, que el que era important no era assolir la felicitat dels humans sinó donar sentit a la seva existència. Aleshores la Weil va comentar que quedava clar que la Beauvoir mai no havia patit gana. I fins aquí la trobada.
És ben cert que la perspectiva que tenim sobre la vida està marcada per les nostres experiències. Mai no n’he passat, de gana, però sempre he pensat que és una forma d’asfíxia diferent a la respiratòria però igualment dolorosa i desesperant. Més llarga, terriblement més llarga. No he passat mai gana, deia, però moltes vegades he intentat esbrinar el sentit de la vida humana i he continuat perduda en la incertesa i el desconeixement. Teories, moltes. Seguretats, ni una.
La Weil i la Beauvoir es van enfrontar com si les seves posicions fossin oposades i irreconciliables. Una llàstima, de fet, perquè haurien pogut ser complementàries. M’explico: No em sembla cap barbaritat afirmar que la humanitat no pot tenir cap mena de sentit mentre no aconsegueixi que tothom pugui menjar. I que tothom pugui menjar passa per un replantejament dels recursos de què es disposa al planeta i, com diu Attenborough a un dels seus meravellosos documentals, la planificació familiar o el que és el mateix, la consciència que si ens seguim reproduint com ho hem fet fins ara, és impossible que la Terra assumeixi la nostra presència.
Si el pensament d’aquests dues dones s’hagués sumat, si haguessin intentat fer una sola teoria a partir dels dos plantejaments, potser haurien creat un discurs ecològic que ara serviria de referent comú.
I a tu, què et sembla més important, que tothom pugui menjar o treure’n l’entrellat de tot plegat? Jo soc de l’opinió que, si tothom pogués menjar, el sentit de l’existència humana quedaria immediatament revelat.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
