«I no sé per què penso que el món que tinc ara mateix, ara en aquest moment, just suara, me l’he de fer jo a cada moment, i em costa un desastre a cada minut.»
Eren ells, Carles Rebassa
On seràs d’aquí a deu anys? M’ha vingut la pregunta a mig no fer res com si el no fer res no fos prou i s’hagués d’omplir de transcendència vital insospitada. Li he dit al meu cap que no en tinc ni idea, que no m’atabalés, però l’escletxa per on se m’escolava la pregunta seguia al seu lloc, incitadora, i he intentat d’empastifar-hi un “potser aquí, potser allà, ja ho veurem” despreocupat que ha durat el mateix que el preparat de massilla grumollosa amb què vaig intentar arreglar una esquerda a la paret amb més ganes que ofici. Un no res.
On seràs d’aquí a deu anys? Si m’ho hagués hagut de respondre fa una dècada, m’hauria equivocat de resposta perquè el meu lloc d’ara s’ha construït (sobretot) amb peces de després, elements que fins llavors no m’existien, sobre algunes (poques) constants fent de paret mestra. I és normal.
D’aquí a deu anys, penso. L’escletxa interrogant ja és un esvoranc insalvable i enmig del meu no fer res insuficient faig volar coloms, o imagino, o invento on podria ser. Per començar, i això és important perquè la distracció en els detalls desdibuixa requisits imprescindibles, espero que sobre terra i no a sota o feta cendres després que la vida d’algú altre hagi pogut servir-se d’algun trosset de mi per allargar-se i millorar (serveixi això darrer com a instrucció a la família en cas de).
Deu anys. I els sumo a l’edat del fill, i dels pares, i de les àvies que si no és gràcies a una longevitat poc estadística ja no hi seran. I els sumo a la meva, d’edat, i no em sé imaginar a prop dels cinquanta. I penso en viatjar en el temps i plantar-me a deu anys vista per fer-me una composició de futur senzilla, tot just per veure què. Si tindré un jardí, els cabells grisos, una parella, vista cansada, el permís de conduir. Però penso que l’ideal seria, i potser és normal en els viatges temporals però no n’he trobat cap mena de manual o de guia, veure el què de d’aquí a deu anys i, un cop satisfeta la curiositat i ateses les emocions derivades (el futur pot ser desconcertant), oblidar-lo del tot sense ni una pista ni cap opció d’engegar paradoxes en el temps. Perquè saber-lo seria fer trampa i, sigui un trenat del dia rere dia o bé una meta prefixada, el futur encara no és.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
