Un dia van encarregar-me d’escriure un conte de terror. La meva experiència amb el gènere era llavors tendint a zero, però més o menys tothom pot imaginar coses que facin por a partir d’un catàleg de clixés i llocs comuns que, trenats amb un xic d’esforç, poden arribar a bastir un artefacte que tingui certa gràcia i rasqui alguna costura infantil mal sargida, que evoqui les pors atàviques i els monstres –que ho són de molts– de cadascú. Vaig llegir alguns relats per, més que agafar idees, entrar en una mena de boira, en un ambient, que m’ajudés a fer sortir del cap alguna història que fes por.
Tres mil paraules després, sense passar per dimonis, ni cases encantades, ni criatures fètides sortint dels seus caus en nits fosquíssimes de pluja, vaig adonar-me que el meu conte de terror era en realitat sobre la culpa. Les matemàtiques eren facilíssimes, de resolució òbvia, en línia recta, quasi insultant. Tens por de la culpa. La culpa et causa terror.
Tothom és culpable d’alguna cosa per mèrits propis. Per bona persona que se sigui, perquè sovint es viu com es pot, més que com es vol. Hi ha culpes petites, culpes suportables, culpes immenses, combinables, reversibles, repartibles. I també n’hi ha que no ho són, que no tenen raons ni genealogia, però es manifesten. Hi són.
Com passa als romàntics, que creuen que qualsevol solució passa exactament per ser encara més romàntics, tinc la impressió que cadascú té la seva emoció estrella, la que s’abraona a reaccionar davant dels problemes o les situacions sense control. La meva és la culpa, un sentiment parit tortíssim, après, osmòtic. I he hagut d’aprendre a no fer-li cas sempre, a no sentir-ne quan no em toca, a acceptar-la –aquesta sí– quan és meva del tot.
No he escrit més contes de terror però he anat a buscar els de Poe, he llegit Frankenstein i he gaudit molt llegint Shirley Jackson, la mare de la –diuen– gran novel·la sobre cases encantades, La maledicció de Hill House. Sobre cases encantades, sí, ja. I sobre veus, i freds incomprensibles, i personatges fràgils i, i, i... però que ho és també, i sobretot, sobre aquest meu gran terror. I així ho escriu ella, amagat entre converses sobre maleficis i manifestacions del més enllà: «la por i la culpa són germanes», en línia recta, quasi insultant.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
