Al meu fill li agrada fer-me preguntes. Poden ser de qualsevol mena. Quin és el teu felí preferit, com es feien les divisions de dues xifres, què és la prostitució. Encara soc el seu Google privat, mentre pesca pèsols amb la cullera o s’arrepapa al sofà després d’acabar els deures. A mesura que s’ha anat fent gran, han anat apareixent preguntes d’una altra mena, amb un marc diferent. Comencen sempre amb una introducció pròpia d’argument de pel·lícula. Hi passen grans desastres, som víctimes d’amenaces, d’armes apuntant-nos. I sempre em pregunta què faria jo com a protagonista dels thrillers que basteix amb quatre frases. M’ho pregunta no per conèixer el món, sinó per saber qui coi és la seva mare, fora de ser la seva mare. Amb el temps, em jubilarà de protagonista, s’acabarà d’estrènyer el cercle i les preguntes thriller ja només podran caure sobre si mateix.
Nosce te ipsum. Gràcies per la condemna, oracle de Delfos. Condemna perquè, amb total seguretat, conèixer-se és feina d’una vida sencera, de fins a l’últim instant de consciència, una ordre condemnada a no ser obeïda mai per impossibilitat mortal. Però així i tot grates i penses i busques, i et fas preguntes thriller, i de normals. I, com li passava a Epaminondes, que va mig negar un gosset perquè no en sabia més i el va intentar conservar sucant-lo al riu com li havien dit que es feia amb la mantega, les respostes que et dones són solucions específiques, filles d’un moment concret que no es repetirà.
És difícil, si alguna cosa semblant existeix, arribar a saber qui ets. Saber-ho i viure-hi. És difícil, també, perquè la investigació es contamina perpètuament de la idea de qui voldries ser, de voluntats i esperances, i, si es té una mica de cap i els peus una mica a terra, també de la por de no arribar-hi mai. Hi ha guerreta, mentrestant. I una mena de decepció permanent que et deixa viure, però que de tant en tant treu el cap, se’n fot de tu, et fa llengotes. A partir d’aquí només pots respirar, arronsar les espatlles i seguir buscant.
