Els que hem nascut en societats de tradició cristiana coneixem prou bé els set pecats capitals i qui més, qui menys, n’és o n’ha estat víctima, dipòsit o acusació. La llista de vicis imperdonables, però, té un problema (o un de nou): quan van ser fixats, ni l’església ni Déu tenien internet.
Sublim. Genial. Brutal. No sé quantes vegades les arribo a llegir, al cap del dia. Nosaltres sí que tenim internet i a les xarxes fan d’introducció a qualsevol cosa, que, em sap greu dir-ho, de sublim, genial i brutal no en té gaire. Ja ho sé, que fan d’esquer, o que almenys ho intenten, però tanta exageració cridanera s’acumula al cap com la gentada que vol rebaixes a les portes d’El Corte Inglés l’endemà de Reis.
El vuitè pecat capital és l’exageració i, amb el diccionari a la mà, em permeto anunciar que se’ns acaben les paraules, que se’ns gasten, que som a prop d’esgotar els nostres recursos. Les coses sublims, genials i brutals són molt (MOLT) poques i queden perdudes en aquest mar de cridòria vana que hem muntat entre tots plegats.
Ens cal fer guaret, recalibrar-nos les neurones, i he pensat que, potser podríem dedicar-nos a la normalitat, que les pel·lícules no tinguin punteria i, en lloc de grans històries, enfoquin parades d’autobús on mai no passi res, que les cançons s’oblidin de l’amor i li cantin desapassionadament a l’aigua del dipòsit del vàter, que la llengua de les novel·les sigui senzilla i utilitària i que, per molt que vulguis, no en puguis acabar subratllant res.
Contra els altres pecats ja sabem què fer, però contra l’exageració podem mirar d’abaixar el volum. Pel bé de tots, però sobretot pel que és sublim, genial i brutal, que n’hi ha ben poc (no exagero), però hi és.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
