A tallar bé els formatges, al formatge amb codonyat. A explicar les coses bones. A tenir a qui explicar les coses bones. A cagar-la convençuda, a cagar-la com menys millor. A Mompou, Debussy, Monteverdi, a Goldfrapp, Björk, Kendrick Lamar.
A saber per què funcionen les coses, a saber per què no funcionen les coses. A les fotos. A pensar mentre es camina, s’escombra, es frega els plats. A cantar mentre es camina, s’escombra, es frega els plats.
A no deixar coses a mitges, a deixar enrere coses començades que no cal continuar. A les ferreteries i les eines, a muntar mobles, pelar cables. Als arbres pelats i les piscines tapades, als corbs, les cabres, al gos dels meus pares.
A creure que sí, que pots, que en saps, a no estar-ne segura i decidir tirar. A no fer mai res perquè sí. A fer sempre per motius adequats. A ser exigent. A ser indulgent. Al sexe. A Radiohead, Bach, la Kristof. A Joan Miró. A tenir opinions i no dir-les, a no tenir por de parlar.
A ser una mare. A no ser sempre una mare. A no saber mai prou de res, a la curiositat. Al llit desfet i la finestra oberta, als llençols freds acabats de canviar. A l’aigua freda de nevera, el vi, les figues, els préssecs. Als mitjons horribles, a tenir vuit calces iguals. A tu i a mi, a nosaltres. Als pòsits bons de nosaltres passats.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
