Un tros de fil pot desencadenar un món.
Joan Miró
Corre una frase: «Trobar algú llegint un llibre que t’agrada és veure un llibre recomanant-te una persona.» Se m’ha aparegut periòdicament a Twitter, amanint fotos a Instagram. Segur que se n’han fet bosses i tot. Una frase farcida de la mena de mística dels llibres que trobo una mica absurda i que, evidentment, és mentida. «Trobar algú comprant els musclos en escabetx que t’agraden és veure una llauna de conserva recomanant-te una persona.» No.
Hi ha persones que detesto que han llegit llibres que adoro i aquesta coincidència no afecta per res la nostra (mala) relació. Concedim (primera persona plural d’imperatiu) la capacitat de tenir bon gust i alguna opinió vàlida (segons nosaltres) a persones que no ens agraden. Que no som (ningú) un barem infal·lible de gaire res.
Cadascú és lliure d’interpretar el que li sembli del que veu i viu, esclar. L’exterior, el no-nosaltres, se'ns adreça amb el to de veu de la nostra predisposició. Amb uns dies de retard menstrual no he parat de veure embarassades. Totes les cançons parlaven de mi quan patia els danys col·laterals del desamor. He buscat si el fenomen té un nom. No l’he trobat, però he pensat que en diria atenció, si algú mai m’ho demana.
Una altra cosa és el goig, la satisfacció d’unir, relacionar, persones importants, coses que t’agraden. Admirar dos artistes, llegir que un parla de l’altre i connecten en dos llibres que (haha!) ja tenia junts al prestatge. Asseure per primer cop l’home que estimes i un millor amic en una taula. Trobar el fil compartit que desencadena un món, un espai comú que ja existia però es fa evident i es confirma en la trobada. Allà neix un ordre subjectiu, un cosmos, una dosi de transitivitat que és casa.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
