Foto: Engin Akyurt
Sento al cotxe un anunci de la nostra estimada companyia ferroviària comminant-nos a callar mentre viatgem. El virus, ja sabeu. Encara que anem emmordassats amb les putes mascaretes, sembla que hi ha elements rebels, àtoms, quarks de virus que fugen per l’escletxeta que provoca el desnivell del nas. Ens podríem tallar el nas, així les mascaretes ens quedarien més ben ajustades i previndríem millor la propagació del Leviatan microscòpic. Seccionar la llengua tampoc no estaria de més, així garantiríem que no hi hagués infractors: obediència muda, literal.
Potser també convindria tallar-nos les mans, que ens passem el dia toquinyejant coses, arrebossant-nos els palmells i les puntes dels dits amb pa ratllat de virus que després anem escampant pel món. Mans fora, tu. Què nassos. La salut és el primer. I ja que hi som, tots rapats al zero. ¿Que no ho veieu que als cabells hi devem portar colònies mortíferes? Amb cada cop de cabellera imitant un anunci de xampú, mitja humanitat morta. Caps afaitats per decret, doncs.
Se m’acut que una bona alternativa a l’amputació generalitzada de la població seria enfundar-nos en uns preservatius de plàstic gegantins que caldria treure’ns en arribar a casa, on viuríem sols sense contacte amb ningú (més o menys com ara, vaja). No fos cas que acabem matant la iaia sense voler. Més val que la deixem ben sola, sense petons ni abraçades insolidàries. ¿Li has fet una abraçada a la iaia, a la tieta, al besoncle, perquè te l’ha demanada amb la mirada? Malparit. La criminalitat de l’amor. Un any de presó per cada contacte il·lícit, però consentit, i acabaríem ràpid amb la tonteria.
Els preservatius de cos sencer, deia. Els fabricaríem en tota mena de dissenys i colors, com les mascaretes. Gucci en faria algun amb incrustacions imbècils de zèfirs. A dins, però, hi hauríem de dur una bombona d’oxigen perquè, esclar, no tindrien la més petita obertura per poder respirar. Ja sabeu, les escletxes i els quarks rebels.
Tanmateix, els de dalt potser encara patirien, perquè són els nostres papes i ens han de vigilar de prop i amb molt de patiment, som unes criatures inútils, sense seny ni enteniment, ja ho veieu: tot el dia pensant només en arribar final de mes, o en anar de restaurants i marxar el cap de setmana fora, però què collons us heu pensat! Castigats sense sopar i a les deu a casa. Es veu que matar la vida és la millor manera de no morir.
I com que pateixen per si se’ls escapa alguna cosa, decidiran que val més que al transport públic anem estirats a terra, perquè si una molècula rebel se’ns esmuny mentre ens desplacem (per anar a treballar, clar, què si no?), que almenys caigui arran de terra i no es quedi voleiant amb ànsies assassines.
I així, aviat arribarà un dia en què tots com xaiets, perquè la salut és el primer, el primeríssim –i sí, ja us sento, ja: no siguis cabrona, insolidària, egoista, ets boja de dir aquestes coses, obeeix i calla, amb la vida no s’hi fa broma, que te’n rius del morts, porca? No, que quedi clar, no me’n ric en absolut, però la vida em preocupa més que la mort–, doncs això, que arribarà el dia en què pujarem al tren enfundats en els nostres profilàctics de coloraines i ens ajaurem a terra en una mena de gandules que, tanmateix, semblaran més aviat uns taüts galdosos per acollir els cadàvers en què ens hem convertit en aquesta no-vida muda, mutilada i trista que ens fan viure. Vagons, autobusos, avions, plens de morts vivents.
Això sí, no sentirem ni un puto estossec i, cony, no sé per què rondines, que mira que seran boniques les nostres mortalles de coloraines.
