Quan era petit, el revisor de tren volia ser comptable. Vols dir matemàtic?, preguntava la mare. I ell que no, mare, que no, matemàtic no, he dit comptable, comptable com el pare. I la mare deia que d’acord. El revisor de tren no acumula gaires records del pare, i els pocs que té s’han destenyit per culpa dels anys i de la desmemòria. Quan l’evoca, el revisor de tren se l’imagina assegut a una taula; la de l’estudi o la de la sala o la de la cuina, tant se val; però en qualsevol cas en una taula, ajupit, amb les ulleres caigudes i els dits ràpids i el front concentrat; amb la calculadora a la seva esquerra i el bolígraf a la mà.
El revisor de tren sap, perquè així li va dir la mare, que el pobre home va morir d’un atac de cor mentre feia càlculs: el revisor de tren mataria per saber quina estranya equació va teclejar, el cap feixuc del pare, en caure com un pes mort damunt d’uns números i d’uns signes en comptes d’uns altres. El revisor de tren confia que el seu darrer càlcul fos una arrel quadrada o una equació de tercer grau, com a mínim: cap altra operació matemàtica justificaria una mort tan mal calculada.
El revisor de tren fa quaranta-dos anys que és revisor de tren, així que la professió i la persona es barregen com els factors i els productes en les multiplicacions. Si algú li preguntés per què es va fer revisor de tren, es veuria obligat a respondre que no se’n recorda, però que devia decidir dedicar-s’hi davant la impossibilitat de fer-se comptable; si algú li preguntés per què no va poder fer-se comptable, el revisor de tren contestaria alguna cosa així com que els motius pels quals no fem determinades coses són tan oblidables com els que ens inciten a fer-ne d’altres.
El revisor de tren ha tingut temps d’atresorar moltes xifres i molts càlculs, en més de quatre dècades d’ofici. En una hipotètica roda de reconeixement, encara sabria identificar aquella dona que el tren només l’agafava d’anada, mai de tornada, i l’home que s’hi passava el dia a dins, com si la destinació fos ben secundària, com si no tingués cap interès a posar els peus a l’estació perquè ningú no l’esperava o perquè ell no hi esperava ningú. Per al revisor de tren, el temps és allò que passa des que un usuari comença a gaudir del descompte jove fins al moment que el descompte caduca, i des d’aleshores fins al dia que el descompte ja és el de la tercera edat.
El revisor de tren fins i tot sabria calcular aproximadament la quantitat de diners que es gastava un pensionista que feia el trajecte complet d’anada i tornada durant cinc dies a la setmana, o el pressupost dels adolescents que aprofitaven el cap de setmana per viatjar en tren i sentir-se més autònoms. I per això no és gens estrany que, el dia que li comuniquen que li queden pocs mesos de vida, el revisor de tren encara tingui la temptació de calcular tots els viatges en tren que tindrà temps de fer fins aleshores, i de preguntar-se si, per abandonar aquest món, també et deuen demanar un bitllet.
