Tres setmanes abans de morir, davant notari i amb plenes facultats mentals, la finada va fer un testament en el qual feia constar per escrit dues darreres voluntats irreversibles: la primera, la ferma intenció de la finada de no morir-se mai; la segona, la repartició dels seus béns més preuats en el supòsit que la mort fos inevitable. El repartiment quedaria de la següent manera:
A la germana gran, la finada li deixa les úniques disset pestanyes que, després de bufar-ne més de cinquanta al llarg de la vida, van concedir-li algun desig.
A la germana petita, una capsa plena de paraules que tanmateix no arribaren a l’interlocutor degut a interferències del temps o a una mala cobertura o als silencis que les varen substituir.
A l’amiga de l’ànima, l’àlbum amb els milions de fotogrames fugaços que la finada va perdre’s en vida per culpa del parpelleig.
A la filla, la recopilació d’experiències amb què la finada va somiar mentre dormia i mentre s’entestava a viure altres coses.
Al marit, un cadàver exquisit construït a partir del color dels cabells, la forma del nas, el timbre de la veu i la llargada dels peus de tots els amants que la finada va provar d’estimar en vida.
Al cosí petit, alguns retalls dispersos de les decisions que li varen fer mal i bé a la vegada.
A la persona que la va ferir, un pot de vidre amb les paraules indigestes que la finada no va amollar per prudència, per vergonya o per un altre motiu que la finada no sap dir.
A aquell amor d’infantesa, les besades fetes als dits cor i índex d’ambdues mans, ben juntets, per practicar la besada que no va fer durant la infantesa.
A l’amor d’estiu de fa tant de temps, setanta grams de sal, que és el gust que tenia l’estimació en silenci, a la platja, quan la finada era setanta anys més jove.
A la portera del primer edifici on va viure, els trenta-set esglaons que connectaven el tarannà independent de la finada amb el conhort que, en cas de necessitar-ho, sempre hi hauria algú que li obriria la porta.
A l’amic de la universitat, una publicació autoeditada que conté les respostes contundents i les sentències brillants que la finada maleeix haver pensat quan era tard i no haver dit quan era hora.
A la primera parella estable, si encara viu, quatre o cinc certeses acumulades durant vuitanta-dos anys, per compensar una relació sentimental plena de dubtes i interrogants amb la finada.
A la dona amb qui la finada va compartir habitació a la residència, la biografia no autoritzada de totes les persones que ella ha estat en el cor dels qui l’han coneguda i un full en blanc perquè també la dona, des de l’habitació sobtadament individual des que la finada ha finat, pugui fer-hi una darrera aportació.
I perquè sigui així, se’n deixa constància en el present document.
"Mossegar-se la llengua" és una secció de Laura Gost en què la llengua i els jocs de paraules hi tenen cabuda ja des del títol.
