Aquesta setmana he de comprar un mirall d’augment per a la meva filla. Me n’he mirat un parell, un d’horrible, un altre amb massa augments: vist de lluny, reflecteix una imatge borrosa i deformada, t’hi has d’amorrar i aleshores apareix el teu ull en una mida monstruosa envoltat de tot d’arrugues a les comissures –que lleig el terme pota de gall– que s’allargassen com si fossin l’estela del coet de la vida que passa.
Miralls.
Jo de vegades m’hi quedo clavada al davant i m’observo una estona. Em sembla estrany ser jo aquella d’allà: el món sencer està acostumat a veure’ns a totes hores, però cadascú amb prou feines es veu a si mateix en tot el dia. Així que sempre em sento una mica com davant d’una desconeguda i sovint em passa pel cap que aquella paia del mirall no em representa, no em comunica. Farsant. La condemna de tenir la cara i el cos que ens han tocat encara que no lliguin amb el que hi ha a dins. És com comprar un meló i a dins trobar-t’hi carn de préssec.
A l’entrada emmirallar-se del diccionari de sinònims de frases fetes de l’Espinal, hi figura «consultar el mirall». Perquè és just això: anar al davant de la superfície polida i preguntar-li a l’oracle amb forma humana que et mira qui ets i què fas i què vols. I sovint l’altra em fita amb uns ulls terribles.
Fa poc, traduïa un assaig d’una dona que explicava que a mesura que s’ha anat fent gran cada cop evita més els miralls per no veure la decadència física, també perquè envellida no s’hi reconeix, troba que no es correspon amb com se sent per dins. No ens agrada veure coses lletges, i encara menys si la cosa lletja som nosaltres. Que consti, però, que jo la vellesa no la trobo lletja, ho dic per la senyora en qüestió.
Se m’acut que la personalitat social, igual que la individual, també és un sistema de miralls giratoris que projecta llums i ombres. En certa manera, la societat en ple actua com un individu, i també evita consultar el mirall i fitar-se als ulls per veure en què s’ha convertit quan intueix que li ha sortit una berruga peluda al mig del front, un gra de pus al llavi o una expressió deformada per la ràbia; i qui diu això, diu un sistema polític atrofiat, un sector cultural frustrat, una ambició petita. En aquest nostre país, no estic segura de si no ens mirem en absolut o si només ens mirem amb un mirall d’augment, a trossets, i tenim una imatge deformada i fragmentada del que som. Crec que ens cal un mirall de cos sencer per mirar-nos de lluny i agafar perspectiva. Però, alerta, sobretot que no sigui un mirall de fira que aboni complexos o arrogàncies.
Al capdavall, si no et mires mai al mirall, corres el risc d’anar pel món amb una lleganya als ulls, un tros de julivert entre les dents o una lleterada als cabells. Et podries estar tornant calb, geperut, vell, i que ho sabés tothom menys tu. De tant no mirar-te, podries estar cec i no saber-ho.
De petita, anava de tant en tant a l’habitació dels pares i obria les dues portes de mirall de l’armari, les enfrontava, i hi apareixia una projecció infinita de Carlotes. En treia visions inaudites de mi mateixa: m’hi veia mirant cap a una altra banda, de perfil, també d’esquena, com si li fes trampa a la biologia que no ens ha volgut posar ulls al clatell perquè considera que per sobreviure només cal mirar endavant. La possibilitat d’espiar-se i veure’s des de fora.
Armaris amb portes de mirall. Ens anirien de meravella.
