El 18 de gener de 1976, davant la presó de dones de la Trinitat, té lloc la primera manifestació feminista on s’exigeix amnistia per a les preses. Trinidad Sánchez Pacheco, representant del Moviment de Dones Democràtiques, llegeix un manifest on demana que s’expulsin les monges Cruzadas Evangélicas del Cristo Rey –en aquell moment responsables de la presó– i se substitueixin per funcionàries de l’estat. Les manifestants criden fort, perquè les sentin des de l’altra banda del mur, i també demanen que les preses puguin llegir publicacions de circulació legal, vestir-se amb la seva roba i parlar en la seva llengua.
Un any més tard, gràcies a la participació de Carlos García Valdés en el procés de reforma penitenciària, les Cruzadas abandonaran la presó. Valdés es planta davant del col·lectiu religiós i els pregunta: “¿Están ustedes dispuestas a cumplir con las normas de la democracia?” La resposta negativa de les religioses és rotunda i abandonen la presó l’endemà al matí deixant les cel·les tancades –amb les preses a dins– després de setze anys infantilitzant, alliçonant i acusant aquelles dones tan allunyades de la moral conservadora. De fet, segons el cens de població reclusa del 1977, el 45,54% de les dones empresonades havien estat acusades d’adulteri, infanticidi, avortament o abandonament de família, a més de les empresonades per les seves idees polítiques. I d’això només fa una quarantena d’anys.
En aquest impàs de temps en què les monges acaben d’abandonar la presó i disset funcionàries procedents de diferents llocs d’Espanya hi aterren per fer-se’n càrrec, trenta-set internes, amb l’ajuda de diferents representants de moviments feministes que han pogut entrar a la presó, s’organitzen per fer-se càrrec de la gestió del centre fins que les funcionàries puguin agafar-ne el relleu. És en aquest lapse de temps quan la fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), col·laboradora de la revista Vindicación Feminista, es converteix en la primera reportera a creuar el mur de la presó de Trinitat Vella per documentar-ne l’interior, i això serà pels volts de la primavera de 1978. Aymerich ha aconseguit un permís d’unes hores, des de primera del matí fins a l’hora de dinar, i pretén immortalitzar un moment històric on dones condemnades i dones lliures s’agafen de bracet.
Durant aquells dies la presó és un lloc insòlit: les internes s’han organitzat per cuinar, netejar, planxar i fer totes les tasques rutinàries. Les funcionàries, la majoria tan joves com les preses, s’estan coneixent, senten la il·lusió dels primers dies de feina i prenen notes de tot el que els expliquen les internes. Les monges han deixat tots els calaixos de la cuina tancats amb clau, però les preses tenen prou recursos per obrir-los i organitzar la cuina i els àpats amb poca estona.
Pilar Aymerich, enmig d’aquest bullici, surt al pati i, darrere seu, internes i funcionàries. Amb una cistella de bàsquet al fons, totes s’avenen a posar per a ella. En una de les fotos, cinc preses de menys de trenta anys miren a càmera: tres d’elles s’han posat pantalons –les monges els ho prohibien– i quatre d’elles tenen un cigarro entre els dits –tampoc les deixaven fumar–. Totes elles compleixen condemnes llarguíssimes, ja sigui per avortament, una pràctica penada que arremetia contra les dones més joves que no es podien permetre el luxe de viatjar a Londres; per haver-lo practicat a una altra dona; per haver abandonat la família; o per haver estat assenyalades com a adúlteres. Immediatament després, es produeix el canvi de models: ara són sis funcionàries les que es planten davant de la càmera. Somriuen i, ni fumen ni porten pantalons, a elles les empara un mateix uniforme.
Aymerich aprofita al màxim aquelles hores i les internes li posen molt fàcil: moltes d’elles tenien la moral minada, gràcies a la bona feina de les monges, i la majoria eren d’origen humil, i algunes, analfabetes. El fet que una fotògrafa s’interessés per elles i les retratés les feia sentir vives i recuperaven, d’alguna manera, la seva identitat.
Aymerich capta un moment d’eufòria: la presó deixarà de ser ideològica i sembla que s’acabaran les escenes salvatges, com la d’una interna parint sola i de nit en una sala de càstig davant la ignorància que provocaven els seus crits suplicant ajuda, entre moltes altres barbaritats. No sabem fins a quin punt les preses eren conscients que, amb aquelles fotos, el seu testimoni constatava la misogínia que van viure en aquella presó erigida durant el franquisme, però, sigui com sigui, es van exposar davant d’una càmera desconeguda confiant que aquella fotògrafa no les trairia.
Les cares de totes elles, al menjador, a la perruqueria o al taller, ens xoquen quan pensem en les condemnes que complien. Després de tants anys sota les directrius de Las Cruzadas, la culpabilitat era l’epicentre de tot i el sotmetiment infantil, absolut: la decoració de les diferents estances de la presó era a base de peluixos, flors de plàstic i verges. Eren nenes dolentes a qui calia salvar.
Durant aquells dies les preses sentien l’alleujament i la il·lusió d’un canvi, somiaven amb un nou entorn que els fos més favorable i, per sort, hi havia la Pilar Aymerich preparada per immortalitzar aquest parèntesi feliç. El que no sabem és com es van sentir després de l’eufòria d’aquells dies intensos, quan tot va tornar a la normalitat i a la rutina penitenciària. Sabem que algunes van patir la síndrome d’Estocolm (eren molts mesos i molts anys amb les monges i s’havien acostumat a aquella penitència); d’altres sentien la culpabilitat tan endins que ja s’havien resignat a deixar passar els dies assumint que la culpa de tot era seva.
--
Podeu veure algunes fotografies d’aquesta sèrie, i d’altres de complementàries de Manel Armengol, a l’exposició Interseccions del Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas (fins al 21/11) i, aviat, Janus Books publicarà un llibre amb la sèrie completa de les fotografies que la Pilar Aymerich va fer a la presó de la Trinitat.
"No-ficció" acull textos basats en fets reals.
