Les mares fan coses extraordinàries com ara ser arxiveres de la família. Buscant un document entre els papers, he trobat la meva primera nòmina. Una relíquia. Sí, té aquest valor perquè va ser ella, la meva mare, qui li va donar aquesta categoria guardant el sobre que havia contingut el que la seva filla havia guanyat per tot un mes de treballar vuit hores i mitja cada dia durant el mes de maig del 1965. El sou era de 750 pessetes, i devia fer vergonya, a l’administració de Fundiciones Cronit, S.A., amb fàbrica a Montgat (pots comptar com contaminava) i oficines al carrer Londres, 35, de Barcelona, perquè van afegir 300 pessetes més en concepte de «plus convenio», si bé amb les deduccions per Seguros Sociales i Mutualismo Laboral se’n van restar 76,97. Total a percebre: 973,03 pessetes. Ni tan sols números rodons.
Ja velleta, la meva mare sempre em recordava la pena que li havia fet que jo treballés tan jove: tenia 14 anys i encara anava calçada amb sabates planes, però ho havia volgut jo, i jo mateixa m’havia buscat la feina a través d’una amiga que treballava a les oficines de Cronit. A casa feien falta els diners: anys i panys veient la mare patir fent números, i jo, amb aquella vocació que ja em sabia des de molt nena, volia fer estudis d’art a la Llotja, pagar-me la matrícula, els desplaçaments, el material i, és clar, ajudar a casa amb el que fos, que a la vista d’aquesta nòmina no era pas gaire.
No s’ha de creure que abans tot era millor, que la nostra època –la de la generació dels anys setanta– va ser millor. Brillant ho va ser des del punt de vista intel·lectual i creatiu, però laboralment no ho va ser per a molts de nosaltres, que vam treballar i estudiar al mateix temps. Poques discoteques, doncs, per no dir cap, i cinema i excursions amb comptagotes durant els cinc anys que van durar els estudis: els caps de setmana estudiava i elaborava els exercicis que m’havien quedat pendents. Per poder treballar, i mira que no m’agradava gens!, m’havia aplicat fent classes de comptabilitat a l’escola, de manera que per molt que a la nòmina posi com a categoria professional «Aspirante» a administrativa, això sí, amb majúscula, en realitat feia d’ajudant del comptable que venia dues tardes a la setmana. La feina dura la feia jo i, per tant, estava mal pagada per molt que tingués poca edat, però llavors jo no me n’adonava. Ho he advertit amb el temps, quan he fet conscients detalls que desvelen el que ara d’una manera més radical i sonora en diríem explotació laboral.
Tota aquella gent ja és morta. I a aquestes alçades una podria dir cruament, tocant l’os descarnat de la realitat, el que amb aquell seny de segles que té la gent senzilla sempre deia la meva mare: «Amb els peus nus venim al món i amb els peus nus marxem del món». Una metàfora del que de material ens emportem a la tomba: res.
