Foto: Gemma Ventura
Com l'ocell que s'agafa a la branca més bonica del bosc. I no la vol deixar anar. I sa mare, empenyent-lo amb el bec, li diu: au, ves, aprèn a volar. Com l'ocell que s'ho mira tot per omplir-se els ulls d'un cel que no es repetirà mai. Dels dotze fanals d'un poble que només ha vist de lluny. Dels cirerers vermells que semblen espelmes repartides pel bosc. Del foc just que t'abriga i no et crema. De la llum que passa com un pinzell per sobre de tot, per sobre de mi.
Fa onze dies que soc a Farrera i avui havia d'anar amb l'Anna a Solsona. Que per mi volia dir apropar-me a aquest món boig de fora. A tot aquest soroll que em rebenta per dins només d'obrir la pantalla. I li he dit no no vinc, i a última hora davant del cotxe: sí. I he anat a buscar la maleta i no. I feia anys que no em sentia tan bloquejada.
M'hi quedo uns dies més. Sé què hi ha a l'altra banda. Em fa por. Però també sé què hi ha aquí: em fa bé. Em diu el que no em sé dir: un avió que anava recte a algun lloc tot d'una ha girat, i ha deixat un rastre que només ha durat un moment. Mitja teulada era pleníssima de fulles ocres, l'altra encara no. La tardor que cada dos per tres surto a mirar com qui viu de mirar miracles, comença a despullar-se: ve l'hivern. I el bosc camina encara que la muntanya no es mogui. De fet, tot camina cap algun lloc, les coses de dins meu, també.
I surto al carrer perquè fa olor de llenya. I com si portés un cistell, me la guardo i després la busco en la memòria, com hi busco el que no dic. I entro al cementiri i cadascú està enterrat sota terra: aquí els morts i els vius tenen un lloc. I faig fotos amb els ulls a les paraules de la Coco quan em tira les cartes i diu que el diablo te va a favor, ui, el hermitaño te sale mucho. I a les del fill del ferrer mentre m'ensenya la ferradura amb l'ungla d'un cavall: quan el ferro és calent, en fas el que vols. Al veí que lliga el grèvol a la barana perquè els pardals no se'n mengin les boles: aquí no tenim rellotge, és un altre viure.
I és aquest altre viure el que vull: el d'encantar-me mirant allò que passa fora de mi, el de no córrer perquè sí, el de tenir el silenci de fons per escoltar el so de cadascú, ara de les esquelles, ara de qui que camina sota el balcó, el de veure com el sol surt per aquí i se'n va per allà, com amb poc pots anar fent, com la bellesa, la bellesa de debò és en la natura: en els cirerers vermells, en el cel roig, en la boira que ho esborra tot, en els sentits que recupero quan soc a prop del bosc, en aquest ritme que ves que li expliques de pandèmies i hòsties. I potser queda frívol, però necessitem bellesa per viure, per protegir-nos, per no caure en la derrota definitiva.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
