Tenia vint-i-dos anys i deu euros (o vuit o vint-i-tres) a la butxaca. No tinc el record que això em preocupés. Vull dir que l'únic que tenia al cap era l'home de qui m'havia enamorat i les cançons que m'havia d'aprendre, amb un cajón prestat, per tocar-les a qualsevol carrer de Galway amb els tres amics que havia fet. Quan tocàvem davant d'un pub, els borratxos ens llançaven més monedes, i aleshores en fèiem muntanyetes a les voreres i les repartíem a parts iguals. Allò em servia per pagar la llitera de l'hostal, i si em sobrava un euro, em feia un regal: recordo que em vaig comprar uns mitjons calents i que vaig estar molt contenta. Hi penso, ara, com si pensés en una germana petita: ¿com podia ser tan despreocupada i alhora tan confiada?
Aquell divendres de desembre era a Dublín, i havia passat la nit amb aquell amor destarotat que de bon matí havia marxat a Belfast. Al carrer devia sonar, com sempre, el Fairytale of New York, i al vespre tocava Ricky Martin, o algú semblant, i és per això que els hostals estaven plens. Despenjada, en comptes de tornar a Galway, vaig seguir el consell d'un italià: prova el couchsurfing, hi ha gent que et deixa el sofà per dormir. M'hi vaig registrar i al moment un paio em va oferir casa seva: em va dir que per arribar-hi havia d'agafar un bus, perquè vivia força apartat de Dublín. Amb el cajón, la motxilla a l'esquena i el mòbil amb el mínim de saldo hi vaig fer cap. De camí, rebo un missatge: hauràs de dormir amb mi, no tinc sofà. ¿Però tu de què vas? ¿per què no m'ho has dit abans? La porta del bus es va obrir. No sabia on era, només que s'havia fet fosc. El conductor em mirava amb fàstic: devia estar nerviosa, li devia demanar ajuda, no ho sé. El cas és que plovia, i just passava una senyora amb paraigua, i jo, amb els cabells molls i amb el meu anglès indi, li vaig preguntar si sabia si en aquell poble hi havia algun hostal. El conductor, mentre tancava la porta, li cridava: vigila, et robarà! I ella em va dir: en aquest poble no n'hi ha, d'hostals, i se'm va apropar una mica més: ¿què t'ha passat? Jo no em sabia explicar, però va entendre la meva cara.
Va ser ràpid. Vaig pujar en un cotxe, vam passar per un caminet on a banda i banda hi havia una filera d'arbres alts, i al final vaig entreveure una casa immensa: a dins hi havia el seu marit i la taula parada. Dormiràs en aquesta habitació, és on dorm la nostra filla quan ve. El llit era de matrimoni, amb molts coixins, i aquella nit, agafada a la manta, mirant el contrallum de la finestra, vaig pensar: he passat d'estar a punt de dormir al carrer a aquí. No sé com dir-ho, és dels cops que he tingut la convicció íntima que existeixen els miracles. Em van dir que em quedés el cap de setmana, que m'acompanyarien a Dublín dilluns. Aquells dies, el seu marit em va ensenyar l'habitació dels discos i vam escoltar l'Our town d'Iris Dement, que llavors no la coneixia però és evident que no l'oblidaré, també em va donar una targeta perquè truqués a ma mare i li digués que estava bé, el vaig acompanyar al súper a comprar, i de tant en tant em feia preguntes que jo no entenia i em somreia i em deia que no passava res.
Avui el Facebook m'ha dit que fa tants anys d'aquella vida. I he pensat en aquella senyora que en una parada de bus, sota la pluja, sense consultar-ho a ningú, va recollir una noia que anava amb un cajón, una motxilla i un lliri a la mà. Hi penso ara que tinc feina, llit i rutina. Ara que dono monedes al violinista del carrer com si les donés al meu jo del passat, ara que en un calaix tinc mitjons a tort i a dret, ara que torna Nadal i que aquell Fairytale of New York sona a Irlanda amb un altre significat. És ara que la recordo i em pregunto per què ho va fer. Per què no va desconfiar, per què no va pensar que li podria robar la bossa, per què en comptes de passar de llarg se'm va acostar una mica més. En aquest món existeix, silenciós i atent, un altre món: el dels àngels desconeguts que van salvant en secret persones que no veuran mai més.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
