Si obres la nevera, hi trobaràs un iogurt del febrer, tres tristes pastanagues, unes fulles d'enciam que encara es podrien aprofitar. Si et deixes la bombeta oberta del passadís, correrà darrere teu a tancar-la. A casa seva fa fred, el radiador només l'encén una estoneta en les fosques nits d'hivern. No malbarata res: ni el paper de vàter. Si en sap, d'estalviar: caragola i prem la pasta de dents i, sorprenentment, sempre en queda una mica més; amb la cullera escura el fons de la cassola –rec-rec–; el suc de taronja el barreja amb aigua i on hi bevia un –miracle– en beuran dos.
La Rosita mai et dirà què vols, t'oferirà un plat amb una presa de xocolata perquè no tinguis l'opció d'agafar-ne dues. Si en un dinar amb colla al centre de la taula posa un plat amb deu olives, vigilarà amb els ulls si n'agafes més d'una. Quin malestar, pobra Rosita, quan per qüestions d'educació ha hagut de dir: ¿algú en vol més? i un despistat s'ha atrevit a dir que sí. Amb quin rancor li ha brindat la patata bullida.
La Rosita té una habilitat excel·lent per estalviar, que es resumeix a no gastar. Si porta el fill als cavallitos, no el deixarà pujar –pobra criatura, només s'ho mirarà–, si va a comprar roba, com a molt se l'emprovarà –on van a parar, aquests preus–. Per a la Rosita el diner és central, el guarda per quan tingui una gran necessitat. Perquè esclar, les necessitats que se li presenten mai són prou importants per invertir-hi ni un ral.
Com si fos una empresària, té tot d'habilitats que treballen al servei de l'estalvi: la de robar –les tovalloles petites i grans de l'hotel, les pomes que no pesa al supermercat, els sobres de sucre dels bars–. I esclar, la de l'engany: si pot fer veure que s'ha oblidat que deu tant a la Maria, ho farà –ara bé, la Rosita mai oblidarà que tal dia, fa tants anys, anant a Andorra va ser ella qui va pagar el peatge de l'autopista del Cadí–.
Als qui són com la Rosita se'ls ha escampat la garreperia en tot el seu fer: estalvien paraules d'amor, estalvien compliments. El donar, en qualsevol de les seves manifestacions, el tenen encallat. Els dol, ho passen malament de veritat. Així com hi ha gent que, joiosa, parteix un entrepà per la meitat i l'ofereix a qui sigui que té davant, ella se'l menja d'amagat. La generositat és una inversió: si et fa un detall és perquè demà et demanarà dos favors.
D'exemples, us en podria donar tants. Quan en un restaurant porten el tiquet, fa tot de coses estranyes: remena estona i estona el bolso petit, desapareix al lavabo, fa el despistat llegint propaganda, s'amoïna perquè no troba la cartera i ai, que segur que me l'han pres. Pobra Rosita, sempre li passen coses just a l'hora de pagar. I si mai paga –cosa improbable, gairebé impossible–, només acceptarà fer meitat i meitat si l'altre també ha escollit el plat més barat.
Ara em direu: potser no és que sigui garrepa, potser és que és pobra. Que no us enganyi: és el que vol que us cregueu. Que no en té ni cinc, que l'heu d'ajudar. Però no us penseu que els diners l'han fet feliç, viu en estat d'alerta: la pobra Rosita s'inquieta si en un sopar ha dut una ampolla de vi que ningú ha obert i l'han guardada a la nevera (quina barra, a sobre se'l quedaran!). Sent un malestar si aquestes croquetes que ningú ha tocat no se les pot posar a la bossa (quan es despistin ho farà). Si s'ha de fer un regal en comú i li demanen la part (¿per què he de pagar un collaret podent regalar aquells llençols que són com nous?).
Per a ella donar en excés és ofensiu. I vet aquí la meva teoria: ¿és la tacanyeria un símptoma de narcisisme? ¿Una forma de maldat? Tot ha d'anar cap a la mateixa direcció: el seu jo. Sí, això mateix, és una golafre insaciable: sempre voldrà treure més i més dels altres. Bé, potser m'he passat, esclar. Però mireu-la, com s'ajup per recollir el cèntim que hi ha a la vorera, com fa la viu-viu per no pagar, com somriu íntimament per haver-se estalviat de pagar la seva part.
