Estic trista. (Estic tan trista que ho he escrit malament i m'ha sortit "estic trita", com si la tristesa fos tan gran que em fes escatimar una lletra). No ho estic sempre i a tota hora, però si faig un còmput general de les hores i els dies, guanya la tristesa per golejada. Com l'informe setmanal de l'smartphone que compta les hores d'ús i després en fa la mitjana: doncs el mateix.
Per combatre la tristesa em poso els auriculars a les orelles amb la música a tot drap. Em serveix per refugiar-me. La meva cambra pròpia està feta d'unes parets invisibles de música que m'aïllen del tot. M'aïllen de la resta. La resta, per exemple, són les obres del costat de casa –de vuit a dues i de tres a set– que fa més d'un mes que duren i que duraran uns quants mesos més. M'aïllen del propietari de casa nostra que se'n fa càrrec, sí, però ens apuja el lloguer aquest mes, per la pujada de noséquè i és clar, que us ho podria haver pujat molt més, però em limito al mínim per llei. Perquè ens està fent un favor a nosaltres, eh? I no nosaltres a ell pagant-li una morterada de diners que li permeten no treballar mentre intentem construir un espai que sigui la nostra llar.
També m'aïllo per escriure, contradient la meva història recent. En els últims vint anys, no soc capaç d'escoltar música i escriure alhora. És com si els pensaments no avancessin. Fins als vint i pocs, no podia fer-ho sense escoltar-ne. Escrivia, estudiava, feia amistats, em perdia en els meus pensaments i m'estava en silenci amb la meva música. Aquella que em feia sentir que pertanyia a algun lloc immaterial, més enllà de les quatre parets que habitava. Aquella que legitimava el meu món interior i que el feia reeixir. Aquella que em feia sentir única i col·lectiva a la vegada. Últimament, he tornat a aquestes velles manies. Velles, perquè em sento vella. I això és el que fem la gent (que ens sentim) vella: retornem al passat.
Aquest revival de la meva adolescència va començar els mesos abans de parir. Em va envair una sensació de final d'etapa, d'estar a les portes de la mort de la vida tal com la coneixia. En aquells mesos, trobava a faltar tenir quinze anys i les hores mortes, tancada a la meva habitació. Abans de parir, però, vaig estar moltes hores tancada a la meva habitació. De fet, totis vau estar tancadis perquè va ser durant el confinament. Aquells mesos, la meva pràctica era plorar (el motiu es mereix un altre article o que vingueu a veure l'obra Èxit Through The Gift Shop) i escoltar cançons del passat.
I will always love you de Whitney Houston, Alien 8 de Lagwagon, Black Hole Sun de SoundGarden, el Gerard de Gossos, Time after time de Cindy Lauper o tot l'OK Computer de Radiohead. Necessitava refugiar-me en el passat com si representés el moment més essencial de la meva vida. Com si en aquelles quatre parets dels meus quinze anys i en la música que escoltava existís la meva jo més de veritat. Si sortia d'aquelles quatre parets em dissoldria.
El confinament va passar, també la pandèmia passa, però la meva melancolia es manté intacta. Encara segueixo així. Em sento incapaç de fer front al present, ni m'atreveixo a esmentar el futur i em refugio en la memòria del meu món passat. Em queda lluny i sento que m'he fet gran. Sento que he envellit el triple de l'esperable en els darrers anys. I no vull ser generalista i malastruga, però crec que totis ho hem fet. Sembla que la pandèmia ha arrasat amb la nostra vida anterior i ara no tenim capacitat de fer un relat coherent i de continuïtat de nosaltres des del 2019. Què ha passat amb aquests últims tres anys? Som a les portes del 2023 i encara no entenc com cony he arribat aquí. I, malgrat tot, tinc la tristor acumulada de tot aquest temps, feixuga i pesada. La meva vida és pitjor i sospito que la vostra també. I, si no us ho sembla, com a mínim la vostra factura de la llum ho és.
Per això, tanco els ulls i escolto No Surprises i torno a ser aquella adolescent que mira per la finestra. Aquest cop, el desig no és el somni del què vindrà, el desig és aferrar-m’hi encara que m’hi faci mal.
També, des de la pandèmia, faig un altre exercici de (re)vivència del món passat. El faig quan em trobo amb gent que no veia des del 2019 i, especialment, quan em trobo amb gent amb qui tenia una relació en la infantesa o a l'adolescència. Quan em trobo amb algú i mentre hi interactuo, viatjo al passat. Busco un record amb aquella persona i intento mantenir una conversa sobre el futur. Mentre hi xerro en el present, eh? Mentre hi parlo, mantinc una conversa en paral·lel al meu cervell. L'intento avisar, des del passat, que hi haurà una pandèmia el 2020. Intento explicar-l'hi, perquè si ho explico a aquella persona, sento que m'ho explico a mi. Li explico que en el futur viurem una cosa que ens sembla inimaginable en aquell moment. Que ens semblarà tot una pel·li distòpica. Que potser perdrem persones estimades, que ens sentirem soles i ens semblarà que la soledat envaeix el món. Que ens tancarem a casa per sostenir-nos i que, quan en sortim, les comunitats hauran desaparegut. Que el món serà més hostil encara, que la nostra existència serà més fràgil. Que ens quedarem en xoc i que no entendrem que el xoc és molt i molt gran. Que el xoc ens farà estar trites. Que no sabrem ni com posar-nos-hi; que pujaran el preu de la vida i ens amenaçaran amb la inflació i la guerra i la crisi energètica i que ens costarà arribar a final de mes, que ens costarà tant arribar a final de mes que fins i tot el dia 5 de desembre ja sentirem que és el final de mes, especialment quan ens apugin el lloguer del pis per nosequè. Que la dreta enarborarà la paraula llibertat. Que el feixisme pujarà i ho notarem perquè tindrem més fred, perquè els teatres es buidaran i perquè la tristor serà tan salvatge que trobarem a faltar el moment que estem compartint. Que cualquier pasado será mejor. T'ho juro, tia. Li explico tot això, com si servís per evitar el camí que haurem de recórrer. I potser així, arribar a un altre lloc ben diferent.
Ja no gaudeixo la vida com abans. Però això no em preocupa en excés. El gaudi no és la brúixola de la meva motivació. El que em corrou per dins és aquesta refotuda tristesa. Que m'hagi empresonat. Que em tanqui a l'habitació del meu record quan la realitat és que vull cremar-ho tot. VULL CREMAR-HO TOT. Cremar per destruir. I, cremar per purificar, sí; i per reconstruir de nou, també. Ho vull veure cremar tot entre les flames. Tot el que m'ha fet arribar fins aquí i que m'ha deixat en aquest estat. Que ens ha deixat en aquest estat. Vull cremar tot el que ens fa córrer, el que ens ha dut a l'extenuació. Com al videoclip de Karma Police. Vull aturar-me, girar-me, treure el misto de la butxaca sabent que és l'única opció, llançar el misto a la línia de benzina que el cotxe que em persegueix per matar-me ha deixat mentre s'intenta allunyar del seu destí impepinable; vull veure com el tripulant del cotxe s'adona del que està a punt de passar, veure com fa marxa enrere i gaudir d'aquell segon etern. This is what you get when you mess with us. Vull deixar de trobar a faltar una jo que, amb quinze anys, somiava un món millor. Cremar la necessitat d’aquella habitació i l’habitació també. Vull destruir-ho tot.
Quinze anys, 332 dies 23 hores 59 minuts i 59 segons...
"Setze anys per acabar amb el capitalisme" és una secció de Carla Rovira que es proposa un compte enrere cap a un món millor.
