Aquesta setmana el futbolista Dani Alves ha entrat a presó preventiva per una presumpta –escric presumpta per no posar el mitjà en què es publica aquest escrit en problemes legals– violació. Al jugador se li ha aplicat presó preventiva i no llibertat amb càrrecs per dues qüestions: el risc de fuga i perquè la jutgessa ha trobat veraç el relat de la víctima. És a dir, la jutgessa considera que el discurs de la víctima resulta coherent amb les proves que tenen fins al moment.
Tot el cas ha generat un impacte i un gran xoc. A algunis el xoc ens el provoca veure que algú del sistema judicial s'hagi cregut el relat de la víctima des d'un primer moment i que hagi actuat en conseqüència. Encara més tenint en compte que l'acusat és una persona famosa, amb un estatus alt, amb poder i mitjans econòmics.
Obro parèntesi. Només vull aclarir que no dedicaré temps a debatre si el punitivisme és la reacció correcta per tractar un tema així. Punitivistes i antipunitivistes podem estar d'acord en el fet que és sorpresiu que el sistema judicial, per una vegada, reaccioni protegint lis més vulnerables i no el poder. Tanco parèntesi.
Com deia, algunis estem en xoc per això. D'altres, com Xavi Hernández, entrenador del Futbol Club Barcelona, no. Xavi Hernández manifesta xoc per descobrir que el seu col·lega sigui un (presumpte) violador. Valgui dir que ell mateix s'ha excusat per les seves primeres declaracions sobre la (presumpta) violació perpetrada per Alves, però encara reitera el seu xoc. Ell, com tanta altra gent del voltant d'Alves, estan en xoc. És clar, el fet que un amic sigui un violador és una cosa xocant i sorpresiva. Però, sincerament, ho és?
Mentre escric aquestes ratlles, al TN apareix la notícia d'un nou feminicidi doble. Un home ha matat una mare i una filla a Valladolid. La següent notícia és la d'un pederasta que abusava de menors des del 2016. La següent notícia és la d'un abusador que s'ha estalviat entrar a presó per admetre els crims perpetrats, fer un curs i comprometre's a no abusar en els pròxims cinc anys (no és broma). Mentre busco informacions a Google per afegir dades a aquest escrit, el portal m'adverteix sobre la meva cerca. Literalment diu: "Sembla que els resultats d'aquesta cerca estan canviant ràpidament”.
Així que em demano: de debò us sorprèn que algú que coneixeu sigui un agressor? Les xifres de feminicidis són horripilants. El 2022, segons el portal feminicidio.net, que no només comptabilitza els feminicidis en mans de parelles o exparelles sinó els feminicidis perpetrats per homes, hi va haver 99 assassinats. Això vol dir que l'any 2022, 99 homes van assassinar dones. 99. NORANTA-NOU.
Si dividiu els 365 dies de l'any per 99, veureu que l'any 2022, cada tres dies i mig un home va matar una dona. Això vol dir dos assassinats cada setmana. DOS ASSASSINATS CADA SETMANA. Amb aquestes xifres podem afirmar, desacomplexadament i sense por als #notallmen, que és habitual que els homes matin les dones. Els homes mateu dones habitualment. És així. Dos cops per setmana, per ser exactes i segons les xifres del 2022. Llavors, em demano altra vegada, de què us sorpreneu?
Segueixo. Segons xifres oficials, es comptabilitza que 1 de cada 5 persones menors d'edat serà abusada sexualment abans dels 18 anys. Una persona de cada cinc. Jo no en sé d'estadística, però faré un esforç. La població d'homes de Catalunya a partir dels 19 anys, segons l'IDESCAT, és de 2.992.747 persones. La població de menors d'edat a Catalunya és d'1.561.689 (a l'IDESCAT compten fins als 19 anys). La cinquena part d'això és 312.337,8. Per tant, més de 300.000 persones patiran abusos abans dels 19 anys. Si tenim en compte que la grandíssima part d'aquests abusos està perpetrada per homes, estem parlant d'un 9,5% de la població adulta d'homes. Posa que soc dolenta en matemàtiques, que em despisto, que en aquest grup hi ha reincidents i dones abusadores... Posa que així aconseguim baixar un 3% la xifra. Estem parlant que un 6% dels homes adults abusen de menors. Per tant, de quin coi de xoc m'esteu parlant?
De debò us sorprèn mínimament que els vostres col·legues, els vostres germans, els vostres fills, pares, companys de feina, amics de l'ànima siguin uns punyeteros abusadors?! A quin planeta viviu?! On mireu?!
A hores d'ara, el xoc és un luxe que no us podeu permetre. A hores d'ara, el xoc és cinisme. La violència perpetrada pels homes contra les dones (i totes aquelles identitats que no són homes cis...) és comuna, constant, continuada, corrent, duradora, freqüent, immutable, inacabable, interminable, invariable, normal, ordinària, permanent, perpètua, persistent, rutinària. Si això us produeix xoc és que sou tan impunes com ells.
Xavi, em permeto parlar-te de tu, hola. Tu i jo sabem que el teu xoc no és perquè l'Alves sigui un violador, ai, perdó: presumpte violador. Tu estàs en xoc perquè, per una vegada, un (presumpte) violador ha rebut una resposta contundent al seu acte. Estàs en xoc perquè aquest cop hi ha hagut conseqüències. Guarda't el xoc i comença a pensar què has vist, testimoniat o fet fins ara. És una revisió necessària. Els números no us juguen a favor. I a nosaltres ens esteu matant.
Quinze anys, 298 dies, 14 hores, 55 minuts i 3 segons...
"Setze anys per acabar amb el capitalisme" és una secció de Carla Rovira que es proposa un compte enrere cap a un món millor.
