L'altre dia, per casualitat, em vaig trobar amb un vídeo d'una persona que compartia com l'havia afectat el trànsit del seu company. El seu company és una persona trans i el trànsit s'havia donat durant la seva relació. Espòiler: no l'havia afectat en res. En un minut, ella explicava que el canvi no havia sigut rellevant. Ella estava enamorada d'aquella persona, fos com fos. També explicava que els canvis que estava vivint el seu company són benvinguts perquè fan que tingui, al seu costat, una persona més feliç.
Quan vaig veure aquest vídeo vaig pensar en la devastadora notícia del suïcidi d'un noi trans de dotze anys el passat mes de febrer. ¿Com és possible que una persona de només dotze anys pensi que l'única via possible és la mort? ¿Com és que pensa que no hi ha futur? Hem de combatre la transfòbia de moltes maneres, i una d'elles és mostrant un horitzó bonic per a les persones trans. Per això, des del privilegi de ser una persona cis que té l'accés a escriure a un mitjà, avui us vinc a explicar que sí, que, efectivament, la història pot anar bé. Ho faré a través de la meva història, perquè necessitem històries positives. Jo soc una dona cis que té una dona trans. He viscut la seva transició i seguim juntes.
Malauradament, aquesta frase no és tan òbvia. Per això, és important visibilitzar-la. Us escriuré el text que jo hagués agraït llegir fa uns anys. No només per totes aquelles persones cis que esteu testimoniant el trànsit d'una persona estimada. També per totes aquelles persones trans que només rebeu violència per part dels vostres entorns. En un moment de tanta presència i impunitat de la violència trànsfoba (malauradament, a sobre molta ve de les que s'autoanomenen feministes) és rellevant fer visibles la bona vida i la vida bona. Es fa necessari i em sembla un acte de responsabilitat.
Vaig conèixer la meva dona el 2015 i, malgrat que el trànsit no sempre ha sigut fàcil (al cap i a la fi, són processos complexos que es donen a múltiples nivells), estic molt feliç amb ella, tenim una relació absolutament ordinària i el seu trànsit no ha tingut cap afectació en la nostra relació. Vaja, sí. Ha afectat en positiu. A banda de tenir una dona feliç al meu costat, m'ha fet créixer com a persona: soc més fluida, el meu desig és més ample i la relació és millor. I és que, sobretot, ningú vol que la persona que estimes estigui trista.
Abans del 2015 havia fantasiejat amb la possibilitat de tenir una parella dona? Sí. Però jo desitjava tenir un xicot. Era el meu objectiu: aconseguir un xicot (és el que havia mamat en les pel·lícules de Disney, les sèries, les comèdies romàntiques: la Rachel deixa París per Ross, la Bella perdona tot el maltractament a la Bèstia o l'Amelie que surt de la seva soledat gràcies al Nino).
Davant del trànsit, he hagut de fer un dol d'aquesta idea. Però no va ser ni tan dolorós ni tan llarg ni tan important com sempre havia percebut. Sempre se m'havia explicat que una cosa així és insuperable. En canvi, sortir del marc relacional heterosexual m'ha ajudat a créixer i trencar amb certes violències de l'amor romàntic que es nodreixen particularment de les relacions heterosexuals. Perquè ara no som una parella heterosexual sinó una parella de dones.
Va haver-hi moments de baixona? Sí. També hi eren abans del trànsit i eren pitjors. Amb el temps he entès que, en certa manera, no només les persones trans transiten. També transitem els seus entorns. Som responsables d'activar la mirada correcta sobre aquella persona. Per aquest motiu, és tan important que siguem àgils i, per exemple, no allarguem l'ús dels pronoms correctes amb un "ai, és que em costa". A veure, Josep Maria, fa uns dies no sabies dir Twitter, Instagram o Tik Tok i ara ho portes al dedillo. És canviar una lletra; tant sigui una -a, una -o com una -i. O la fluctuació de totes. No és tan complex. Recordo el dia que vaig dir això en veu alta i se'm va fer tan fàcil que se'm va fer ridícula la preocupació.
És evident que ara mateix el món és violent amb les persones trans. Evidentment, pateixes per la violència que pugui rebre la persona estimada. Però la primera trinxera és no ser tu qui exerceix aquesta violència. Com he dit abans, no és un camí simple. Es dona de moltes maneres a la vegada i descobriràs que a cada passa hi ha un armari per destruir. Però el teu és el primer. I, un cop el destrueixes, avança tot. Fa uns quants anys que soc una dona bisexual en una relació lèsbica amb una dona trans. Compartim criança amb una criatura de la qual les dues som mares biològiques. Tenim les nostres mogudes, sí. Però el trànsit no és la base d'aquestes. Patim per arribar a final de mes, perquè som autònomes les dues (això sí que té una afectació negativa) i perquè vivim en un món que crema a marxes forçades, però volem que la nostra criatura tingui bon aire de gran. Malgrat això, la història no és que pugui anar bé, és que va bé. I la teva, també: la història pot anar bé.
"Setze anys per acabar amb el capitalisme" és una secció de Carla Rovira que es proposa un compte enrere cap a un món millor.
