Foto: chuttersnap
Avui no estic per a metàfores, de vegades la realitat m’obliga a ser descarnadament literal, perquè, si les coses van mal dades, aviat tornarà a córrer per Barcelona un bomber –en l’actualitat suspès de sou i feina però amb possible propera reincorporació al cos– que es va dedicar a enregistrar les seves companyes als vestidors. Despullades. No va ser cosa d’un dia, no. S’ho tenia ben estudiat: durant dos mesos va provar diverses posicions de càmera per trobar la que li proporcionava les imatges més sucoses. Aquest il·lustre bomber se sumarà, doncs, a l’Olimp infame d’herois dels cossos de seguretat que es dediquen a degradar les seves companyes i que continuen en actiu gràcies, per exemple, a sentències del Suprem que així ho ratifiquen, entre elles una de recent de l’excelsa senyora Lamela.
Ara el nostre bomberet onanista podrà quedar, per exemple, per fer unes cerveses amb el mosso que va fer exactament el mateix a disset dones d’una comissaria de Badalona i amb qui comparteix advocat, i podran riure a cor què vols de les dones humiliades o bé brindar pel seu gran advocat i per la justícia (?) d’aquest país. Sobre el mosso, m’expliquen –no ho he contrastat– que va ser «castigat» amb una destinació a la Vall d’Aran: les mosses d’esquadra araneses deuen estar encantades de tenir un nou company així.
(Potser un dia ho llegirem en alguns mots encreuats demencials: lloc on son castigats els nens dolents a Catalunya, nou lletres.)
Sé que ara sortiran els que em diran que la condemna respon a uns fonaments de dret, a unes lleis, a una jurisprudència. Jo ni soc lletrada ni vull fer aquí filosofia del dret penal espanyol, només vull fer palès el disbarat que suposa que un home que ha fet això sigui castigat amb quatre miserables mesos de presó i pugui tornar al seu càrrec de funcionari públic (potser fins i tot cobrant ara els més de 100.000 euros corresponents als quatre anys que ha estat suspès de sou i feina; esperem que l’Ajuntament, que em consta que hi treballa amb interès i de valent, trobarà la manera d’evitar-ho).
Llei en mà o no, tenim un problema de lleis, de jutges i de jurisprudència.
D’entrada em sorprèn que sigui un bomber sense nom. A la sentència –que he llegit i que podeu trobar aquí– se l’esmenta pel nom, però als mitjans és només «José Z.». Cal preservar-ne la intimitat? De veritat? Jo cridaria el seu nom ben de gust perquè tothom que el tracti sàpiga amb quina mena de persona se les té. Em ve al cap curiosament que la identitat de la víctima de la Manada va acabar sent pública perquè un malparit la va difondre. Podria ser jo ara la benparida que difongués el nom i cognoms d’aquest bomber i contribuís a esbombar les seves gestes escopofíliques.
Potser esperen que ens tranquil·litzi saber que el nostre home, després dels fets i un cop descobert sense possibilitat de negar-ho (sortia a les imatges posant bé les càmeres), enviés un missatge a una de les víctimes que deia, entre altres coses (cito literalment): «Soy Z., el puto cerdo hijo de puta de la cámara», i més avall afegia: «juro que nunca más haré nada malo». Quanta puerilitat. Però bé, la puerilitat li ha servit si més no per rebaixar la pena per haver mostrat penediment.
(La versió moderna del mea culpa, onze paraules: Soy Z., el puto cerdo hijo de puta de la cámara.)
No deveu saber que el nostre adorador d’Onan va oferir un acord econòmic a les víctimes –3.000 euros per a cadascuna–, acord que si elles haguessin acceptat suposava no anar a judici i, per tant, que no el fessin fora del cos de bombers, com elles demanaven i com caldria esperar que passés, perquè la feina dels bombers és una feina d’equip que exigeix tenir una relació d’extrema confiança amb els companys; d’aquesta confiança en depenen no només les seves vides, sinó també les nostres, les dels ciutadans. Traslladant el bomber de parc tampoc no s’arreglaria res perquè els bombers acaben coincidint en serveis o en formacions. Ens trobem, doncs, que les tres dones no accepten la proposta d’acord i aquest fet –ara estigueu atents– és considerat per part del jutge com una actitud obstruccionista.
Repeteixo: O-B-S-T-R-U-C-C-I-O-N-I-S-T-A.
En definitiva, que no acceptar continuar tenint un company depravat és sinònim de no voler col·laborar. Col·laborar amb qui, oi? Que algú ens expliqui d’on hem tret aquests jutges i aquestes lleis que en lloc d’emparar-nos ens desemparen.
(Continuem amb els mots encreuats delirants: Segons la justícia, persona que es nega a acceptar un acord econòmic que el denigra, quinze lletres.)
Potser però el que més m’esgarrifa de la sentència és un detall que em sembla terroríficament revelador de la (in)justícia en què vivim tots (i les dones, més): el jutge afirma que si elles haguessin aparegut masturbant-se a les imatges, sí que hauria estat aplicable l’agreujant que preveu la llei per als casos en què les imatges robades revelen la ideologia, religió, creences, salut, origen racial o vida sexual. En les seves paraules: «la calificación como delito del artículo 197 del Código Penal sólo resultaría posible si, por ejemplo, hubieran aparecido las víctimas en actos de contenido y connotación de carácter sexual (v.gr. masturbación) y con ello esa conducta de grabación sí pudiera afectar al normal desarrollo de sus vidas sexuales».
Com diu, senyor jutge? Que el fet que et gravin despullada no afecta la teva vida sexual ni té connotacions de caràcter sexual? Com si fos el mateix gravar d’amagat una persona vestida que despullada. Com si no fos obvi l’ús que el senyor Z. en devia fer. És evident que no volia les imatges per fer un estudi antropològic dels costums de les bomberes. Tots ens l’imaginem davant d’una pantalla, sacsejant-se-la i fent pausa de tant en tant en algun pla particularment afortunat. Però no, la intimitat sexual d’elles aquí no hi té res a veure, i ara!, oi?
Llegint aquestes barrabassades se m’ha acudit una genialitat per afavorir condemnes més justes. Se’ns gira feina. Us proposo que ara cada vegada que anem al lavabo a la feina, cada vegada que trepitgem un lavabo públic, que ens canviem al vestuari del gimnàs o de la piscina, cada vegada que ens fiquem en un emprovador, ens masturbem: almenys així si hi ha algun puto cerdo hijo de puta enregistrant-nos il·legalment, li caurà una pena més proporcionada.
(I si després de llegir això encara us queden curiositat i ganes de mots encreuats, la darrera definició, i ja ho tindrem fet: amb zeta, ciutat espanyola de sis lletres.)
