Foto: Sippanont Samchai
Petita,
He penjat el telèfon i he sentit que havia d’escriure, que t’havia d’escriure! Encara no m’ho crec! Tu, la meva nena... Ha estat com si un exèrcit de formigues em recorregués el cos de dalt a baix. Un moment immens. D’aquells en què el temps s’atura per fer-te saber que no el podràs aturar. És possible que hagin passat tants anys? Tanco els ulls i et veig passar fent tentines sobre els teus patins roses, amb aquelles cues que mai no em sortien del tot bé voleiant d’un costat a l’altre. Quantes pelades al genoll seguides d’uns morros de pam, recordes? Pot ser que faci tant?
Em passen tantes coses pel cap! En els darrers anys, la nostra relació s’ha omplert de silencis incòmodes que mai no hauríem gosat augurar. La mort de l’àvia, la teva marxa a Brussel·les... Esculls que s’han acabat convertint en icebergs gegants. Però avui, mentre parlàvem, la teva veu càlida i entretallada ha començat a esquerdar el gel. I la notícia... La notícia ha estat una sacsejada meravellosa que maldarà per canviar-ho tot. Seràs mare!
De cop i volta, he recordat que hi ha un munt de coses que encara no t’he explicat... Recordes aquella foto esgrogueïda que tenia l’àvia sobre la tele del menjador? La del marc de plata. Totes tres, serioses, resignades. Bé, em sembla que l’àvia estava més emprenyada que una altra cosa. Aquella foto ens la va fer la tieta Dolors el dia que el teu pare va marxar. Només nosaltres tres. Tota una declaració d’intencions.
No va ser una etapa senzilla, no et vull enganyar. L’àvia, geniüda com era, no ens va posar les coses gens fàcils. Sobretot a mi. M’ha costat una eternitat entendre per què actuava d’aquella manera però, amb els anys, em sembla haver-ho aconseguit. A vegades, les mares podem ofegar intentant protegir, no trobes? I, malgrat tot, la recordo com una època feliç. Vam aprendre moltes coses vivint en aquell mas atrotinat! Tu feies un descobriment rere l’altre sobre aquell tricicle amb el seient foradat. Eres, ets, tan curiosa. I amb un caràcter tan fort com el de l’àvia.
Quan vam anar a viure a Barcelona vas estar enfadada amb mi gairebé un mes sencer. Com li podia fer entendre, jo, a un esquitx de poc més d’un metre que en aquell moment no teníem elecció? Quantes llàgrimes que em vas fer empassar! Però tu què sabies, menuda com eres... Només lluitaves contra allò que creies injust. Per sort, l’escola nova, les tardes a la platja, les primeres classes de dansa... van ser com un bàlsam per retornar-te aquell somriure murri extraviat.
I a Barcelona vam anar-nos fent grans, tu i jo. Vaig veure’t créixer i vas aprendre a decidir, a pensar. I també vaig veure créixer, impotent, les teves ganes de marxar. Què havia fet malament? En quin moment havia errat com a mare? Per què no havies pogut tirar l’àncora en aquesta ciutat? Quines preguntes tan mal formulades, oi? En realitat, les mares, en un intent desesperat per retenir-vos, esperem que ancoreu en nosaltres i no en una maleïda ciutat! Potser aviat ho entendràs...
El cert és que, en aquell moment, la por de perdre’t em va deixar cega. No vaig ser capaç d’endevinar que allò que succeïa no tenia res a veure amb mi. Que tot plegat només responia al teu desig incontrolable de fer-te gran. Tan senzill que ho veig ara! Necessitaves sortir-te’n tu sola, demostrar-te que estaves a punt per al que la vida et volgués provar. En canvi jo, desorientada i dolguda, no vaig saber fer-te costat.
Ja veus que, a la meva manera, miro de demanar-te perdó per tots aquells moments en què no l’he encertat. I no han estat pocs, t’ho asseguro. Aviat descobriràs que la maternitat et fa forta i fràgil alhora. Que t’engrandeix i et fa petita a parts iguals. T’adonaràs que res és tan important com et semblava, que el que havies patit fins aleshores gairebé no ho pots ni comptar. I quan per primera vegada una maneta molsuda et premi el dit, t’oblidaràs fins i tot d’allò que et semblava impossible d’esborrar.
Se’m neguen els ulls només d’imaginar-te amb un nadó en braços...! Estic segura que seràs una mare fantàstica. No cal que et digui que, si em necessites, aquest cop seré al teu costat. Enhorabona, filla meva. Estàs a punt de conèixer la persona que més estimaràs.
"Taller d'escriptura" recull textos literaris firmats per persones que han passat pels cursos de Catorze.
