Fa mesos que observo amb una barreja d’horror i fascinació un parell de locals que han obert al barri. Fent una cerca ràpida a internet, veig que la cosa no és una excentricitat de Gràcia, sinó que hi ha activitats similars arreu del món. Es tracta d’uns tallers de pintura fluorescent regats amb vi. El tema del vi és comprensible: deu ser l’única manera d’arribar a trobar alguna mena de plaer estètic en els quadres kitsch i estridents que hi pinten. Wine and Art Experience, Wine Gogh, Paintastic, Neon Brush. N’hi ha un fotimer.
En un dels locals, un monitor reprodueix en bucle un vídeo promocional de dones i homes a la trentena (sobretot dones, esclar) que beuen i riuen i, de passada, fan veure que pinten uns quadres espantosos. Quan tinc la sort d’ensopegar un dia de taller, m’hi aturo i me’ls miro sense cap mena de dissimulació: de fet, és el que volen, perquè aquests tallers sempre es fan a peu de carrer, en locals amb portes de vidre. Els clients que pinten s’exposen a l’aparador com una part més del producte, perquè, no ens enganyem, el que venen no és l’art de pintar amb fluor, sinó la carn humana i un ambient distès (més encara amb l’alcohol) on conèixer gent nova pel que es presti. En efecte, són una tapadora del follar i l’enamorar-se, només així s’explica l’èxit. Es pot comprovar a la pàgina principal d’un d’aquests xiringuitos, on hi ha una foto que recorda inquietantment el plànol estrella del gènere porno: una noia somrient i feliç, davant d’una cosa fàl·lica clavada en un pastís (una mena de cilindre llarg) que ejacula foc i espurnes davant de la seva mirada embadalida.
La sala està il·luminada amb llum negra, tècnicament coneguda com a llum ultraviolada (aquí Joel Díaz no podria reprimir un comentari —¿per què dir-ne acudit?— sobre participis), que és aquella llum de discoteca sota la qual tenim les dents més blanquejades de l’univers, de manera que a la sala els somriures brillen més que mai: és just això el que ens cal, somriures que brillin. Una mestra de cerimònies va guiant els alumnes en el procés de pintar la imatge triada per a la ocasió. En alguns dels tallers, la cosa encara és més esfereïdora: tots els participants pinten el mateix quadre. Aturem-nos aquí un moment.
Podem entendre que les persones, saturades de la vida digital, necessitin nous espais físics per socialitzar-se, fins i tot podem entendre que explorar la vena artística de cadascú sigui una bona manera de fer-ho. ¿Però per què el fluor, l’estridència? Perquè les coses cridaneres ja són les úniques que sobresurten en la societat del soroll perpetu. Perquè busquem la mirada de l’altra malaltissament: fins i tot volem ser vistos a les fosques. Perquè els colors fluorescents tenen alguna cosa d’infantil, d’adolescent, de joventut que no volem deixar perdre per més que ja faci massa que l’hem perdut. Molt bé, pintura fluorescent. Ara donem un cop d’ull a les imatges que pinten. Són totes elles d’un mal gust esgarrifós: postes de sol, elefants, dofins saltant per damunt de les ones, paisatges africans, imitacions barroeres de la nit estelada de Van Gogh. Ja que decideixen explorar la pulsió artística, podrien almenys triar imatges menys banals (¿qui en té la culpa, però: els alumnes que les trien o els mestres que les proposen?), però no. Perquè també els motius que pinten són propis dels gustos immadurs. No puc evitar pensar en una joguina molt similar que algú va regalar a la meva filla quan tenia cinc anys: una bandolera negra amb la imatge de la cara d’un tigre que la criatura podia pintar amb els colors —oh, sorpresa!— fluorescents que venien amb la bossa. Pinten aquestes imatges per fingir ingenuïtat que no tenen, perseguint la simplicitat infantil perduda.
Fem quatre números. Si només a Barcelona cada setmana s’impartissin, siguem conservadors, cinc tallers amb vint persones, significaria que cada setmana tenim cent “obres” més, que a l’any són cinc mil dos-cents quadres fluorescents. Només a Barcelona. Sumem-hi els de Madrid, els de València, els de Bilbao. Washington, Utrecht, Busan. ¿On van a parar aquests quadres? ¿Els Winegoghs de torn se’ls pengen realment al menjador? El més probable és que acabin ben aviat a les escombraries. Al principi tot són colors, rialles i embriaguesa, després ve aquella sensació de monotonia o fins i tot absurd, tots els quadres semblen iguals, i acabem desempallegant-nos-en: tantes coses a la vida que funcionen així.
En el fons, apuntar-se a pintar amb fluor revela una cosa més inquietant: que la gent fingeix un interès (en aquest cas artístic) que no té, tot plegat és una pantomima. Si tinguessin interessos i aficions reals (art, idiomes, esports, el que sigui) no els caldria fingir-ne cap: podrien anar a un espai on trobar altres persones amb qui compartissin un interès real. Deu ser, doncs, que aquesta gent no té aficions ni interessos propis (o no té la perseverança per dedicar-s’hi) i ja només surten al carrer i segueixen la marea del que diuen que és interessant i divertit. Els tallers de pintura amb fluor són un senyal més de la manca general de criteri i d’interès en res que no sigui el jo.
Ara que he vist aquests tallers, ja no m’imagino l’infern com un preciós lloc vermell i ple de flames. Només hi veig palmeres i animals salvatges en colors fluorescents. Seria gairebé en sentit estricte el negatiu de l’Edèn. Potser pintar l’infern és una manera d’anar-s’hi acostumant.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
