Vivim envoltats de coses. La quantitat d’objectes que ens envolten és demencial. Per exemple, ara mateix, per ser aquí asseguda treballant amb una tassa de te, m’han calgut: un ordinador portàtil, un ratolí, el receptor sense fil del ratolí, la pila del ratolí, una taula, una cadira, un coixí per a la cadira, unes ulleres, unes calces, uns sostenidors, uns mitjons, una samarreta, una copa menstrual, una pinça per als cabells, una tassa, una llauna de te, el te, un potet d’estèvia líquida, un bric de llet, llet, una nevera per conservar la llet, una cullera, aigua, la garrafa d’aigua, un bullidor d’aigua, un lladre, un endoll. Podríem afegir-hi tots els components de cadascuna d’aquestes coses: els cargols de la taula, el velcro del coixí, els tints de la roba, els vidres i la muntura de les ulleres, la bateria de l’ordinador, etc. Si aixeco la vista i miro al meu voltant, la llista de seguida arriba a milers d’objectes: des de clínex fins a ampolles, des de teles fins espelmes, des de peixeres fins a ventiladors. La llista continua multiplicant-se en entrar al cotxe, en sortir al carrer. Els objectes no són com són per casualitat. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat ens envolta. I jo me les vull mirar de prop. Per exemple, els semàfors.
Cada lloc té els seus semàfors. Hi ha ciutats que fins i tot han convertit els seus en un emblema; el merchandising que es fabrica amb els Ampelmann de l’antic Berlín oriental amplia en uns quants centenars els objectes que existeixen al món. L’Ampelmann té una web pròpia, on es poden comprar no només tòpiques samarretes, sinó armilles reflectores, gominoles, pilotes o esponges amb la forma de l’homenet. I potser sí que és això el que la nostra societat fa amb la història (i amb el que sigui): ho agafa i ho converteix en un objecte banal per treure-li qualsevol mena d’importància, un objecte que pots adquirir, mastegar, xutar o fregar-t’hi el cul. Quedar-se amb el continent i desempallegar-se del contingut.
I ves que l’altre dia caminant per Barcelona vaig ensopegar amb aquests nous semàfors de vianants en què el ninotet és buit per dins. De la mateixa manera que l’Ampelmann berlinès era un retrat de l’home vivint en el malson comunista —un home amb barret, el verd amb gest una mica robòtic (com el dels qui vivien sota vigilància permanent) i el vermell amb els braços estesos, crucificat—, doncs de la mateixa manera aquest semàfor barceloní amb l’homenet buit també retrata el que ara som: persones que només són perfils (de xarxes socials), persones buides, en les quals importa més l’exterior que l’interior.
Més. Ahir, a La Bisbal vaig veure un d’aquells altres semàfors de vianants, en què l’homenet verd no és estàtic, sinó que camina tota l’estona i a mesura que s’acosta el moment de posar-se vermell accelera el pas. I també és això el que fem tots: anar tot el sant dia amb el coet al cul, sense possibilitat d’aturar-nos, al contrari, havent d’afanyar-nos cada vegada més, fins a caure rendits al llit. Una cosa similar em passa amb els semàfors de vianants amb compte enrere; ja se sap, la vida, el compte enrere indeturable. Si els semàfors de vianants representen una societat i una època determinada, als de la Barcelona del XXI hi haurien de posar unes figuretes arrossegant maletes de mida avió; el so que emeten per als cecs seria el tracaleig de les rodetes mortificant les voreres. Però no. Hi hem posat Mortadel·lo i Filemó. Els he vist en els semàfors a prop de la Biblioteca García Márquez. Sí: Ibáñez, García Márquez: triem uns homenatges i no d’altres. ¿Però per què Mortadel·lo és el verd i Filemó, el vermell? ¿Per què l’absurd i la gracieta són el verd, i Filemó, el seny sempre derrotat, el vermell?
Una altra cosa curiosa dels semàfors són els colors. Al Japó la paraula per designar el blau (ao) és la que es fa servir també per al verd (o per a alguns verds), així les pomes o els semàfors són ao. Això fa que alguns semàfors siguin realment més blavosos que verds al Japó. Allà, doncs, els daltònics no tenen tants problemes. En canvi, aquí, com que els costa distingir el vermell del verd, ho tenen més pelut; de dia, poden deduir quin llum està encès per la posició que ocupa, però de nit la cosa es complica. I potser per a molts també és això: que cada vegada costa distingir més que és verd i que és vermell, el bé i el mal es confonen.
Semàfors. N’hi ha tants. El seu ús es va estendre amb el de la vida moderna. Per seguretat. Perquè els vianants, les persones, ja no eren els amos i senyors dels carrers. Perquè hi havia coses més grans i més perilloses que les persones. Perquè calia dir-los quan avançar, quan esperar, quan aturar-se. La normativa viària estableix sancions de 200 euros per travessar en vermell i de 100 euros per no travessar per un pas zebra. Per sort, passo la meitat de la vida a La Pera, que és un poble sense ni un punyeter semàfor.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
