La meva mare sempre em deia que gastava massa paper de vàter. I era veritat. Ara els ho dic als meus fills. I també és veritat. Diu que a Espanya consumim uns tretze quilos de paper higiènic per persona i any. Abans que existís, els humans ens netejàvem el cul amb tota mena de coses: diaris, teles, herbes, fulles, sorra, neu, pedres o fulles d’enciam. L’enciam és un dels pocs aliments que detesto. Vull dir, que els entenc. En algun moment van proliferar els bidets, perquè, no ens enganyem: l’aigua és la millor de totes les solucions higièniques.
La majoria del paper de vàter es fabrica amb fibres verges, és a dir, no amb paper reciclat, de manera que per produir les quantitats ingents de paper de vàter que gastem diu que cada dia talem diverses desenes de milers d’arbres, amb els quals fabriquem pasta de paper que sotmetem a tractaments blanquejadors amb lleixiu i clors, és a dir, amb productes contaminants. És una bona imatge del que fem amb l’ecologia i el futur del planeta: ens els passem pel cul.
Durant la pandèmia vam poder comprovar que davant de la paranoia d’escassetat de productes, el primer que va volar va ser el paper de vàter. No oblidarem les imatges d’estanteries arrasades. ¿Què ens passa amb el paper de vàter?
La veritat és que, en dues generacions, les coses han canviat força en termes paperisticohigiènics, i no només pel fet que el paper de vàter per fi ha arribat a la majoria de lavabos dels bars, sinó perquè hem passat del paper Elefante que formava part de la mitologia dels pares (una mitologia rasposa, tot sigui dit) a la diversificació delirant del producte. Primer van ser les capes: doble, triple, ara n’hi ha fins de cinc capes, ni Superman en tenia tantes: necessitem posar cada vegada més distància amb la merda que ens surt de dins. Després va venir el paper gofrat, perfumat, de coloraines, amb dibuixets per a tots els gustos: motius florals o nadalencs, hellokittys, sudokus, bitllets de 200 euros. També han aparegut les línies skin care amb aloe vera o loció hidratant. I esclar, al paper humit, aka tovalloletes, que han aconseguit obstruir les canonades de tot el primer món. Fatberg: així s’anomenen els blocs que s’extreuen de les canonades i clavegueram; poden arribar a tenir mides monstruoses (a Londres en van treure un de 15 tones). S’estima que a Europa el cost dels danys que provoquen les tovalloletes puja a mil milions d’euros anuals. També en això trobem una bona imatge de com funciona el món: aboquem els problemes —els marrons, mai més ben dit— allà on no toca i al final els perjudicats som sobretot nosaltres que hem de conviure amb instal·lacions que ja no són capaces d’absorbir més evacuacions i hem de pagar el lampista, o el psicòleg, que ve a ser més o menys el mateix.
En això del paper higiènic hi veig una deriva estranya, sobretot si ho comparem amb el que ha passat amb els tovallons. Abans, a totes les cases els tovallons eren de tela, igual que els mocadors. Ara, els mocadors de tela són una espècie pràcticament extinta, i és comprensible perquè acabaves amb el nas encetat de l’hòstia. Els tovallons de tela van també camí de desaparèixer. Aquí l’argument ja se m’escapa: ¿quin avantatge té el paper davant de la tela en el cas dels tovallons? La tela és més agradable i no cal rentar-la cada dia. Tanmateix, moltes cases els estan substituint per tovallons barats de paper o directament per talls de paper de cuina, el qual de mica en mica també va usurpant el lloc dels draps (en castellà, hi ha qui del paper de cuina en diu molt matatrapos). Així, incomprensiblement, mentre el paper que fem servir per eixugar-nos la merda és cada vegada més sofisticat, més delicat i bufó, el paper que fem servir per eixugar-nos els morros i les mans és cada vegada més bast. La mandra de rentar és comprensible en el cas de les teles utilitzades com a paper higiènic, però no en el cas dels tovallons i draps de cuina, que és una mandra més universal, més primermundista, emparentada amb l’atròfia de l’espècie que es posa de manifest també en altres productes, el súmmum dels quals són les mandarines ja pelades i desgranades en safates de porexpan que es venen, òbviament, contra la mandra de pelar una mandarina. És que pelar una mandarina és realment esgotador. Vivim en la societat de la mandra. Al final, la mandra s’ensenyorirà de tot. Ja no ens aixecarem per anar a lavabo, arribarà un dia que ja no tindrem força per apretar i la merda ens rebentarà els intestins. La part bona és que ja no haurem d’estar constantment comprant paper de vàter i que el merder que fotrem quan rebentem ja el netejarà algú altre. Amb paper de cuina, esclar.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
