Perfums, colònies, fragàncies. És sabut que les potingues que fan olor es van inventar per tapar les pudors intenses que fèiem temps enllà, quan no coneixíem les dutxes regulars però ens calia aparellar-nos i procrear igualment. En tenim constància des dels egipcis, però va ser a partir del Renaixement que es va començar a estendre el seu ús fins arribar a la democratització al XIX (¿és ridícul o frívol parlar de democratització en aquest cas?).
Jo no porto perfum ni colònia. No m’agraden. O més aviat: ja no m’agraden. De petita fins i tot en col·leccionava; era el terror de la família cada vegada que se m’acudia ensulfatar-me amb la colònia que ells van batejar com a Merdàlia. Em vaig continuar posant aquesta i altres olors fins als vint-i-llargs. Però ja no. I no només perquè ara sovint em molesten —quan els ascensors esdevenen unes trampes olfactives inescapables, quan la persona de la taula del costat s’ha ruixat massa i la catipén artificial se’t barreja amb el gust de l’arròs negre—. No és l’únic motiu que em desagradin: tampoc no em fa cap gràcia que les olors no les pugui controlar. De vegades vaig pel carrer i m’assalta el Fahrenheit d’aquell noviet que vaig tenir als catorze, i mira, això està prou bé, era un paio maco, em tractava bé, em va ensenyar a pronunciar erasure, però després un altre dia em ve l’olor d’aquell tiet llunyà que sempre em trasbalsava, amb aquella intuïció estranya de les criatures que noten coses que no poden argumentar. Fa unes setmanes que m’he comprat una crema de peus que fa la mateixa olor exacta que un malparit que va abusar de mi; les nits que me la poso l’ensumo amb una barreja de repugnància i fascinació, fascinació sí: perquè recordo com n’estava d’ell i les il·lusions que em feia, perquè enyoro tot aquell ésser per estrenar que jo era; i la repugnància, esclar, pels fets. Però no puc deixar d’ensumar la punyetera crema cada vegada i m’inquieta pensar si quan se m’acabi me’n compraré un altre tub o no. No me l’hauria de comprar. Fer-ho ratllaria el masoquisme. I tanmateix no m’he decidit. No estic segura de no fer-ho. El cas és que, per més que ja ho sé, totes i cadascuna de les vegades que ensumo la crema em torna a sorprendre la capacitat evocadora que té: se m’apareix la seva cara amb els ulls negríssims projectada sobre la pantalla mental i després d’aquesta imatge en venen d’altres menys agradables (el condó rosa, el garatge, la xavalla perduda enmig de la sorra).
Si cadascú exhalés la seva pròpia olor sense camuflar-la amb colonietes, tot això no passaria. Aleshores, quan sentissis l’olor d’algú és que seria aquell algú. Perquè la nostra olor és tan única com l’empremta digital.
Sigui com sigui, els anuncis insisteixen a voler-nos convèncer que les olors falses ens permetran comunicar millor qui som, o més aviat qui volem ser. Bergamota per a persones alegres, notes de fusta per als ionquis de la seducció, el toc floral de les romàntiques, la frescor de menta exclusiu dels esportistes. Fins i tot hi ha botigues on et dissenyen una olor només per a tu: jo em marejo només de passar-hi pel davant. Però els anuncis de colònies em fascinen; diuen molt de la societat on vivim, dels nostres somnis de plàstic, de les nostres pors i les nostres il·lusions.
És curiós aquest desfici contemporani pels perfums i les colònies, aquest desfici en una època en què ens els podríem estalviar gràcies a les dutxes i als desodorants, que sí que em semblen irrenunciables. ¿Per què, doncs, el desfici? Perquè no suportem ser percebuts tal com som i ens cal disfressar-nos. Perquè no ens agradem prou i ens pensem que amb una flaire diferent podem arribar a ser persones diferents. Perquè creiem que ens cal camuflar-nos, tapar-nos, ocultar-nos rere un escut odorífer. Perquè volem ser recordats, memorables: d’aquí el punt enutjós d’ensopegar amb algú que porta la mateixa colònia que tu; d’aquí també l’aparició de les botigues de disseny d’olors que garanteixen el teu caràcter únic. Perquè per més que ens dutxem, la nostra vida continua fent una fetor insuportable.
I que consti que també jo necessito camuflar-me, tapar-me, ocultar-me. Tampoc jo no m’agrado prou. Però sí que m’agrada l’olor natural de les persones. L’alè dels meus fills que voldria poder retenir d’alguna manera per poder-hi tornar en la vellesa, la dolçor extrema de la suor d’ell després de corre’s, l’olor de la pell de la criatura de pit que la meva amiga em deixa agafar a coll. Ni bergamota ni fusta. Pell.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
