Foto: Astrid Westvang
No recordo qui va morir. Ni si era important o proper. El que sí que recordo és que aquell dia vaig prendre una decisió: sempre que m’acomiadés, en persona o per telèfon d’algú que estimava, li diria que l’estimava. Va ser una mort sobrevinguda, ara ho recordo, mentre escric això. Algú a qui encara no tocava morir-se i que no es va poder acomiadar. Algú que potser havia tingut una discussió amb el seu fill unes hores abans que l’envestís un camió a una carretera secundària.
La idea que aquella persona hagués pogut morir sense saber que tothom que l’estimava l’estimava em va aterrir. Devia tenir dotze o tretze anys, i em vaig prendre molt seriosament dur a terme el meu pla: mai més m’estalviaria un t’estimo.
No us penseu, no va ser fàcil. Encara recordo el silenci sepulcral que es va fer quan l'hi vaig dir per telèfon a mon pare la primera vegada. “Pare, t’estimo”. Silenci. Tos. Escurada de gola a l’altra banda del fil. Un “jo també” gairebé murmurat i vergonyós. O ma germana, que es va posar a riure i em va dir “Estàs bé, tia?" Els meus amics s’estranyaven, però ho acabaven acceptant. És clar, dir a algú que l’estimaves era molt gros. Era crear un vincle molt potent. I feia respecte.
Amb els anys, tothom s’hi va anar acostumant. Mon pare, a vegades, abans que li pogués dir que l’estimava, em deia que ell també, perquè ja sabia com s’acabava la conversa i li entrava el pànic escènic. Feia riure molt. Aquells primers mesos em van servir per adonar-me de com de gran era la por que ens feia a les persones verbalitzar els nostres sentiments. Por o vergonya, no ho sé. No estem educats per això. És carrincló, potser. O sentimental. I et mostra vulnerable, en certa manera.
Amb aquells t’estimos vaig prendre també consciència d’una altra cosa: que la vida era efímera, que avui hi ets i demà ja no. Vaig assumir-ho de debò, no com aquella vegada que amb cinc o sis anys la meva mare em va parlar de la mort i vaig estar tres dies sense dormir, pensant que allò no podia ser de cap de les maneres. Vaig assumir que per morir-te no cal ser vell. I és una putada, però és així. I més val saber-ho i fer del temps que tenim quelcom valuós. Quelcom que hagi valgut la pena.
Fa poc he hagut de viure una d’aquelles esperes que converteixen els dies en setmanes. I he retornat, en un hospital, a aquesta idea de com d’efímera i capriciosa és la vida. I he reafirmat aquesta sensació que vivim estalviant-nos paraules per vergonya o per por o per prudència. Quina tonteria. Quina tonteria enamorar-te d’algú i esperar un temps prudencial per dir-li que l’estimes, per por que pensi que vas massa ràpid. Quina tonteria aquest protegir-nos constantment.
Per Sant Jordi toquen roses, llibres i Barcelona s’omple de t’estimos que no tenen vergonya de ser dits perquè hi ha un motiu. Però no us equivoqueu: el motiu hi és cada dia, cada minut. Això, a diferència del moment en què se’ns acabi la partida, sí que ho podem decidir. No n'estalvieu, de debò. Tingueu sempre la darrera paraula. I que sigui aquesta.
“Turística i domèstica” és una secció de Míriam Cano en què, com a la cançó de Sisa Barcelona Postal, hi trobareu instantànies de Barcelona, tant quotidianes com lligades a l'actualitat i a la cultura.
