Diumenge, 1 de gener
Començo aquest dietari amb la intenció d’escriure a raig per recollir, amb sort, material fèrtil per a l’escriptura. No m’ha convençut mai prou, això d’escriure sense filtres, però he comprovat que és una forma com una altra (segurament, millor que cap altra) de descobrir què penso. No solc saber-ho del cert fins que fa estona que m’he endinsat en la conversa, i potser llavors tampoc. Descobrir-ho escrivint, en el diàleg interior (¿inconscient?) que és l’escriptura, permet (també potser) fer menys el ridícul.
El pacte, si vull que això funcioni, és no censurar res, ni tampoc reescriure: prendre’m aquestes entrades com un exercici; que en surti el que n’hagi de sortir. Em permetré, no pot ser d’altra manera, una relectura per revisar puntuació. El perfeccionisme, sempre, amb la seva tirania. Que molest; que necessari. I que difícil que serà de renunciar-hi.
Sempre he cregut en les declaracions de principis, el valor simbòlic dels actes. M’agrada començar l’any treballant.
Aquest any, per cert, ens hem descuidat els daruma. No puc mirar-m’ho sinó com un bon senyal.
Dilluns, 2 de gener
Dimecres vaig anar amb l’Emma a veure Hedda Gabler, però encara la mastego. El silenci del públic a la caixa de fusta, mentre al cap rebotaven les paraules, era absolut. La Carlota va venir al teatre amb el text original acabat de llegir; juga en una altra lliga.
El jacint de rebedor ha florit de cop. Vinclades pel pes de les flors, les tiges busquen la llum de la finestra.
Dimarts, 3 de gener
Acabaran les festes i hauré deixat que passin sense haver mirat, com aquests últims anys, El conte de Nadal de l’Auggie Wren, que fa d’epíleg a Smoke. La música de Tom Waits que acompanya la història és un vals trist, una queixa inconsolable amb regust de taverna.
Recordo la nit de Nadal que vaig anunciar a casa que jo no hi seria. Devia tenir vint anys. La mare va fer veure que no era important i no em va preguntar res. Em devia molestar (segueixo igual) que em preguntessin.
Aquella nit vaig descobrir que ningú, tingués la família que tingués, volia ser al carrer. Sota la llum dels fluorescents vam sopar un entrepà en un Pans desert. Després ens vam tancar en un cine, que estranyament vam trobar obert, per vergonya de ser incapaços de tornar a casa derrotats abans de temps.
És un record que torna obstinat com el vals de Tom Waits, amb el nus a l’estómac i la tristesa burxant per instal·lar-se. Penso en els actors i en el que es deuen dir quan han de plorar des del no-res.
Si jo fos actriu, triaria aquell dia.
Dimecres, 4 de gener
Hem anat a veure As bestas (l’obsessió, la impotència). He pensat en la manera en què discuteixen les famílies quan s’estimen: les famílies que criden, les que callen, les que –n’hi ha d’haver– saben resoldre les angoixes parlant, sense emoció, desapassionadament.
Penso en l’escena en què ella rep la notícia, feinejant a l’hort: dels moments importants se’n recorda la llum. Reviso la conversa amb la veïna. Una única frase, aparentment senzilla, tan eloqüent: Quedamos nosotras. ¿Qué hacemos?
Dijous, 5 de gener
Preparo un guió per a Betevé. Hi parlaré de relacions maternofilials: Țîbuleac, Gornik, Ernaux, de Vigan i Carrasco. Cinc mares, tres filles i dos fills. Cinc textos excel·lents; veurem si soc capaç de transmetre l’entusiasme que em desperten.
Hem perdut el balcó des d’on seguíem la cavalcada els últims anys.
Elles també han crescut. I malgrat tot.
Divendres, 6 de gener
Els reis m’han dut Blind, de la Sophie Calle. Encara no he pogut mirar-lo amb calma. Les cobertes –això és una obvietat– són d’un groc àcid que els seus protagonistes no podran percebre. O potser sí; la Calle no deixa res a l’atzar.
D’ella en conservo uns quants llibres. La carta de l’amant –fixada amb imants, a la nevera– i el cartell de la retrospectiva a La Virreina, al rebedor. D’aquella exposició em va impactar la part dedicada a la ceguesa. En recordo, també, l’apartat Voir la mer: estant a Turquia, va buscar tot de persones que no haguessin vist el mar. Les hi va dur; les va confrontar amb la immensitat i va gravar-les d’esquena; després va demanar-los que es tombessin.
Escriure hauria de ser això.
Dissabte, 7 de gener
De vacances és quan més treballo. Esperava aquests dies per posar ordre a les idees que em ballen pel cap, que recullo en llibretes, àudios de WhatsApp, llistes de Google Keep. He passat dies buidant de missatges un parell de grups que tinc amb mi mateixa; els he transformat en un document de 63 pàgines amb idees, les sinopsis de quatre novel·les que no crec que arribi a escriure i un document de miscel·lània amb imatges i captures de pantalla. No és el primer cop que ho faig: no en tinc clara la utilitat, però ho he de fer. Si no, tinc la impressió que se m’escapa alguna cosa, el germen valuós d’allò que potser, un dia, podria arribar a escriure.
A la pràctica, m’acaba passant el mateix que amb les llistes: les omplo de coses que he de fer i llavors ja no em pesen al cap. Me n’oblido. Aquestes notes em pesaven i les tinc recollides. Per si un dia. Amb sort, les consultaré de tant en tant, però no dedicaré temps a llegir-les (63 planes!) mentre visc envoltada (i aquí m’hi encaixaria el “literalment” que fan servir els adolescents de casa) de piles de textos que no tindré temps de llegir. Segurament em passarà el mateix amb aquest dietari, i malgrat tot. Veurem si en surt res.
No tornaré a enviar-me àudios; és farragós transcriure’ls.
"Vida privada" és un dietari de l'escriptora Marta Carnicero.
