Laia Viñas
Per què les persones som com som és, probablement, un dels grans misteris de l’existència. Com una persona s’arriba a fer, per què a mi m’emociona veure vídeos de gats i pollets que es fan amics i a altres, en canvi, els fa plorar passejar-se per un museu. La comunitat científica reflexiona des de fa dècades sobre la genètica versus la criança, és a dir, fins a quin punt el que heretem i el que ens trobem quan arribem al món ens condiciona, i en quin percentatge. És un dels debats científics més apassionants de tots els temps perquè intenta desxifrar la naturalesa de les persones, la nostra individualitat, si a la panxa de la nostra mare ja està tot dat i beneït o si serem capaços de sobreposar-nos a una genètica que fa que tendim a la depressió, l’addicció o el mal humor als matins. En els últims temps cala bastant la idea que l’entorn i l’educació que rebem té un pes cabdal en el nostre desenvolupament posterior. És una idea lluminosa perquè permet pensar que amb esforç i teràpia i potser dues meditacions al dia, arribarem a ser com realment volem. No tinc ni idea de si realment és així.
Quan surto de casa corroboro que el paisatge, tant el que veus o olores com l’humà, fa les persones. Les fa fins a punts que crec que mai serem capaços de mesurar. ¿Com sabré quina importància ha tingut per a mi viure al costat de l’Ebre? Tota la gent que estimo porta anys passejant-ne els vorals, admirant-ne el bosc de ribera. No sé si les hores i els dies que he passat contemplant els ànecs que s’hi capbussen i en tornen a sortir metres enllà m’han tornat radicalment diferent d’una dona que no hagi vist mai l’aigua corrent pel costat del seu poble, i la certesa no la tindré mai, però crec que sí. De la mateixa manera que sé que tots portem tatuat, no al codi genètic sinó en algun racó de la ment, el camí que fèiem quan tornàvem de l’escola i els pares i els iaios ens agafaven les mans.
Les circumstàncies del lloc on ens criem, del nostre territori, ens afecten i defineixen les nostres creences. Fa unes setmanes, una ambulància va haver de venir a buscar a ma iaia a casa nostra, a Xerta. Va tardar trenta minuts, més el trajecte cap a l’hospital de referència, el Verge de la Cinta de Tortosa, situat al capdamunt de tot de la ciutat. Quan va veure que hauria de trucar al 061, ma mare va fer, uf, l’ambulància. Uf, l’hospital, fa de seguida tothom que conec. Uf, pujar fins allà dalt, uf, l’aparcament, uf, les obres d’ampliació aturades indefinidament per unes restes arqueològiques que ja se sabia que existien, uf, les habitacions minúscules amb lavabos diminuts on no pots pixar sense que et senti el company de quarto, uf, la falta de recursos, d’infraestructures, d’instal·lacions modernitzades, de professionals que s’hi vulguin formar i quedar. En un reportatge per a l’Agència Catalana de Notícies, els periodistes Anna Ferràs i Jordi Marsal recollien el testimoni de Manel Martínez, cap d’urgències, que deia que “no és el mateix tindre un infart a Tortosa, Rasquera o Xerta que al carrer Balmes’’. Pot semblar simplista, però és un fet. Als veïns de zones més poblades, ¿els salta l’alarma quan saben que han de demanar una ambulància? ¿Es preocupen de si l’ictus que els desfà el cervell camparà al seu aire massa estona perquè el vehicle no arriba? ¿Pateixen per si hauran d’estar-se hores (o dies) aparcats a Urgències perquè hi ha molta grip i no queden habitacions, ni respiradors, ni sanitaris que passin a fer les rondes a hora?
Tot el que vivim ens modela amb ràbia. Les experiències grans i petites ens deixen marquetes, com pigues, però no a la pell, i no sé on, perquè no vull parlar d’ànima. Però a alguna banda queden, tu ja m’entens. Veure com ta iaia espera mitja hora perquè la portin a Urgències se’t queda a dins i fa que la propera vegada que hagis de demanar ajuda, bufis. Diguis, uf, viure en un lloc on no escolten el que demanes, el que necessites. On et mors a casa esperant que arribi una ambulància, o en un centre d’on marxen els professionals perquè no hi poden treballar en condicions. Les històries que ens arriben i el que comprovem de primera mà ens teixeixen com a persones, en la meva humil opinió, molt més que el que duem xifrat a la sang. I jo pateixo de morir-me en un hospital ruïnós només per ser d’on he crescut.
