Andrea Mayo
Ara fa uns dies llegia a l'Instagram de la psicòloga Toni Güell una cita de la sociòloga Eva Illouz que deia així: "En general, quan entrem a qualsevol mena de relació, social, laboral, sabem quines en són les regles: el que significa ser un pare, un venedor de gelats, són rols que interpretem. Però avui en dia, entrar en una relació amorosa és introduir-nos en un territori totalment incert. No sabem quina és la bona conducta per seguir, i aquesta terrible incertesa no té precedents a la història".
Entenc que vol dir que s'ha perdut la confiança en l'estructura d'una de les formes de relació que acostuma o acostumava a sostenir el teixit social, una de les construccions que l'ordenava, el dirigia, el vertebrava.
Et deus preguntar: I ara què? Et contestaré: I ara què?
La qüestió és que molts i moltes es fan la mateixa pregunta. L'afirmació de l'Illouz preocupa, potser sí, però al mateix temps alleuja: és natural que ningú no en tingui ni idea i que ningú no es posi d'acord.
La idea de la relació tancada que absorbeix i requereix la major part del temps i la major part de les energies fora de la feina; la idea de la relació que inclou la convivència, les vacances compartides, les despeses a mitges, el lleure pactat; la idea de la relació basada en la fidelitat, en l'exclusivitat sexual, en la simbiosi; la idea de la relació que creu en l'existència de la mitja taronja i que algú que t'estima et completa; la idea que d'alguna manera la persona que et fa de parella és teva i que tu ets d'aquella persona. Caput. Finito. Zero. Nada. No. S'ha acabat.
S'ha acabat tot i que encara no es reflecteix en la majoria de les pel·lícules, anuncis, llibres, ofertes turístiques, packs de qualsevol mena. S'ha acabat encara que les lleis arrosseguin la idea d'un matrimoni fins que la mort els separi, encara que l'economia estigui basada en aquesta mena d'agrupacions –dos que si tenen fills en seran tres o quatre o més. S'ha acabat el model però no la paraula que el definia. I la gent, molta gent, segueix buscant una cosa que ja no existeix, o com a mínim que no existeix com era abans. Les parelles tradicionals són gairebé obsoletes, com els telèfons fixos, i només serveixen per rebre i fer propaganda.
T'ho podries prendre com un drama, però mira, pot ser una oportunitat. Ara tens l'opció de crear noves maneres d'entendre les relacions anomenades amoroses i sexuals. Tens una pàgina en blanc per omplir com et vingui de gust. L'amor ja no respon a un formulari on només calien respostes. Ara has de posar també les preguntes.
Vertigen? Potser sí. Però també llibertat, una llibertat sense precedents a la història. I, amb ella, l'alegria de poder saber qui ets quan no et mouen els fils del titella.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
