"No podem formar mestres sense la complicitat de les escoles". "Si l'escola es remou i es canvia, la universitat s'ha de remoure i s'ha de canviar". "A la universitat podem preguntar «algú s'ha trobat en aquesta situació?». I llavors cadascú comparteix la seva experiència allà on fan pràctiques i veuen com tot es pot viure de moltes maneres". "A l'alumne se l'ha d'acompanyar: no el podem deixar i que s'espavili. Hi ha un mestre de l'escola i un tutor de la universitat que l'acompanya". "Cada mes ens reunim amb mestres de totes les escoles de Vic, venen a la universitat, posem temes sobre la taula i els discutim. D'aquesta manera podem veure quina és la perspectiva seva i quina és la nostra i mirem com apropar-nos-hi. Recordo una mestra que deia: «Cada any s'obre la porta i em diuen et presento l'Ariadna, de pràctiques. I què en sé jo? Ja m'ho trobaré? Quina formació ha tingut? Com és, ella?» I, escoltant-nos, busquem nous camins".
Arribem. Em presenten la Júlia, de 18 anys, que va començar la carrera al setembre i les pràctiques, a l'octubre. Cada dimecres al matí obre la porta de quart de primària, on, entre nens i nenes, l'espera l'Eva, que n'és la tutora. Parlo amb les dues.
Foto: Gemma Ventura
Per què vols ser mestra?
Júlia: He fet esplai des de ben petita i faig casal el cap de setmana. Sempre m'ha agradat molt estar envoltada de nens, t'aporten moltes coses. Tinc superclar que necessito una feina que sigui moguda, que cada dia sigui un dia diferent i que passin coses noves. I aquesta pot arribar a ser una feina ideal, s'adapta molt a com soc i al que busco.
Quan vaig estudiar magisteri, les pràctiques no les vaig fer fins al segon o tercer curs. Com valores gairebé començar la carrera i estar en aquesta escola?
Júlia: Superbé. Perquè a la meva classe hi ha tot de gent que tampoc sabia ben bé si volia fer educació primària o no, i és una bona oportunitat per situar-te. Per saber si realment és això el que t'agrada, perquè moltes vegades vas passant anys i fins a quart no te n'adones, de si t'agrada o no.
Quan tens 16 o 17 anys, tampoc tothom té molt clar el que vol fer la seva vida. Has de decidir el teu futur però també tens dret a equivocar-te de camí.
Júlia: Tinc una companya a classe que ha fet un grau d'informàtica i ha anat a parar a educació primària perquè no sabia què fer i ha dit provem de veure que tal. Hi ha força gent que ve a parar a magisteri així, i penso que ser professor hauria de ser vocacional.
Notes la pressió de "has de fer, has de ser, ho has d'encertar"?
Júlia: En part sí. A primer de batxillerat et diuen "t'has de preparar per a la universitat". I jo no sabia pas què fer, només sabia que si no ho veia clar, aniria a fer un Erasmus. Però sí que hi és aquesta pressió: si no estudies alguna cosa, no arribes enlloc.
La por al fracàs fa que hi hagi gent més gran que tu que es dedica a coses que tampoc els omplen.
Júlia: Sí. De ben petits potser sí que et diuen no passa res, si ho fas malament, ho pots tornar a intentar. Però com més anys fas, menys se't permet equivocar-te. Has d'arribar a ser algú, cada vegada costa més tenir una feina, tenir un bon sou. Sí que a vegades veig com la gent estudia el que li dona un bon sou, encara que li aporti poc, i no s'arrisquen a fer el que els agrada, a buscar el que hi ha més enllà d'aquesta comoditat que ens intenten inculcar.
Has d'estar enamorada de la professió de mestre per exercir-la?
Júlia: Sí, principalment perquè estàs ensenyant a persones que seran com tu. Els has de transmetre uns valors que sense vocació seran uns altres. Quan feia primària amb alguns mestres avançava molt i amb d'altres retrocedia dos anys.
No és tant l'assignatura sinó el mestre?
Júlia: Exacte. Moltes vegades sí.
Tenies nervis d'abans de començar les pràctiques?
Júlia: Més que nervis, ganes d'arribar: en tenia moltíssimes. A part, ha canviat molt l'educació des que anava a l'escola: per exemple, el primer dia els vaig demanar l'horari i, de petita, a primera hora fèiem llengua, educació física. I ara treballen per projectes.
Quines coses t'han sorprès més?
Júlia: En entrar aquí el que em va sorprendre més és que tot eren immigrants. Jo visc a Banyoles i a les escoles intenten que els immigrants estiguin més repartits. Vaig pensar que aquí podria aprendre molt més veient molts punts de vista diferents.
Quines pors tenies a l'hora de començar?
Júlia: Soc una persona força segura de mi mateixa. Pors no, perquè depèn de mi, més aviat era "a veure què hi trobaré". Vaig sortir el matí dient que hi tornaria la mateixa tarda.
Com a futura mestra, què canviaries?
Júlia: Penso que l'educació no sempre s'adapta a tots els nens. A l'ESO et fan exàmens per avaluar-te, es valora un tipus de persona a qui se li dona bé escriure. Però en canvi a qui s'expressa millor parlant, no se li dona l'oportunitat d'examinar-se així. Tinc amics que s'han acabat frustrant, perquè se'ls deixava de banda. Però no és que no serveixin, és que hi ha un model on encaixes o no.
Si ets molt bo en matemàtiques, a l'escola trobaràs més el teu lloc que no pas si ets un bon ballarí.
Júlia: Des de ben petita et diuen que has d'estudiar perquè si no, no arribaràs enlloc. Abans potser sí que podies treballar directament, però ara treballar i tenir un sou normal és molt complicat. Has d'aspirar a ser algú a la vida estudiant, però per aconseguir-ho sovint se'ns obliga a seguir camins que en el fons no els desitgem fer.
Com diries que és un bon mestre?
Júlia: Aquell que, a part d'ensenyar, és molt empàtic. A la vida m'he trobat molts professors que si hi havia gent amb problemes a classe i no s'hi involucraven, ho passaven per alt. Per què no es posen a la pell dels alumnes? Per què no es pregunten el motiu pel qual actuen així? Jo vull fer un màster en pedagogia, ho tinc molt clar, perquè m'agrada molt analitzar per què cadascú actua com actua.
Com és la teva relació amb l'Eva, la tutora de quart on fas les pràctiques?
Júlia: M'hi estic adaptant, i no tinc molta fluïdesa, però és com una família, perquè és una escola petita.
Què has fet a classe?
Júlia: Observo però sempre intento participar, encara que sé que la mestra és ella. Però jo no vull estar asseguda i només mirar.
Eva, com ho podem fer perquè aquesta il·lusió tan gran que té es mantingui i no s'espatlli?
Eva: Si realment és vocacional, no es perd mai. I quan treballes, encara menys. Tot i que és una feina que et produeix un desgast molt important a nivell emocional i físic. Acabes el curs esgotada perquè no només fem de mestres, a estones fem de mares, de psicòlegs, d'educadores socials, i moltes altres tasques que van incloses en la nostra feina però que potser no estàvem tan preparats per entomar-les quan acabes la carrera. Perquè hi ha els nens, però també les famílies, les escoles, la relació amb els companys.
La universitat et pot preparar per això?
Eva: Per saber com és una escola l'has de trepitjar. Penso que moltes vegades les universitats tenen molts catedràtics que no han estat vivint el dia a dia d'una aula. I a vegades la pedagogia és molt idíl·lica i la realitat no ho és tant.
És frustrant?
Eva: No, és un repte: jo sé fins aquí, ara he de saber més i he de continuar creixent. Per això els mestres mai acabem d'aprendre, perquè sempre hi ha alguna cosa on no hi arribes, però vols arribar-hi i trobar solucions a les complicacions que apareixen. Jo no he parat mai d'estudiar. Que entrin joves per vocació em dona molta energia, en canvi veure'n que entren de rebot m'omple de tristesa, perquè és una feina en què tractem amb persones, i aquestes persones necessiten que hi siguem no perquè sí, sinó perquè en tenim moltes ganes.
Per entrar a aquesta carrera s'hauria d'exigir més?
Eva: Els faria una entrevista, per veure si entren perquè sí o perquè volen. En aquestes feines tan humanes, com també ho és la medicina i la infermeria, s'ha de ser molt empàtic i tenir clar que estimes el que vas a fer, que no tractes amb materials sense vida, sinó amb nens fràgils, mal·leables i molt desprotegits. Ens ho hauríem de mirar amb més cura. Tot el futur passa per aquí.
Depèn de com un mestre et tracti, et pot fer malbé la vida.
Júlia: Jo quan era petita era molt moguda i xerraire perquè m'interessava tot molt. El professor que tenia a sisè em deia "calma, seu, t'estàs passant." I un dia estava enfadat i em va dir: "No arribaràs a ser ningú a la vida". Saps què vol dir que et digui això un professor? I tot l'ESO i batxillerat ho pensava. I arrossegava aquella frustració.
Sort que no li vas fer cas.
Eva: A mi em va passar una cosa similar a batxillerat, per això crec que a secundària no hi hauria d'haver persones llicenciades en diverses disciplines, sinó mestres. No pots abandonar cap alumne perquè té un perfil diferent. Som un pack, com els iogurts, indivisibles. Hi hem d'arribar tots, i els hem de mantenir la il·lusió de tots, no només d'alguns. A secundària passa molt: tu tires, endavant; tu no, aquí et quedes. Tots tenim el record d'aquell mestre tan bo i del que no ho va ser gens. Molts mestres estem en aquesta feina pels que no ens van agradar, per canviar el que van fer-nos i no repetir-ho.
Júlia: A mi m'agradaria trobar-me'l i dir-li "mira, estic fent la mateixa carrera que vas fer en el seu moment i me la trauré, sé que ho aconseguiré perquè en tinc moltes ganes".
Com valores, Eva, que la Júlia faci les pràctiques només començar la carrera?
Júlia: Molt bé. Quan vaig fer la carrera, només vaig trepitjar l'escola quinze dies. I quan vaig acabar-la el primer dia de treballar estava sola davant de vint-i-cinc nens de P3 i pensava "i ara què haig de fer?". Tenia clara la teoria, però, què feia? Estava sola dins la classe. Els alumnes de magisteri han de fer pràctiques només començar. És molt important estar en una escola des del primer dia perquè si no estàs en una bombolla. Quan ella faci un treball i hagi de pensar en una aula, en les diferències que hi ha a dins, no haurà d'imaginar-se res, haurà de recordar el que ha vist aquí. Hi ha realitats que només les pots viure en una escola: l'altre dia hi havia un nen que al migdia havia anat a casa, no hi havia ningú i va tornar a la tarda sense haver dinat. Solució, va: tens cinc minuts per veure què fas. Hi ha mil coses i no tot està escrit. I si això ho viuen des del minut u, ho estimaran més o, en cas que no, no s'hauran d'esperar quatre anys per veure si hi encaixen o no.
Júlia, què has après en aquesta escola?
Júlia: De l'Eva, la manera com aconsegueix que tots els nens estiguin quiets. Té alguna cosa que admiro, perquè no sé com s'ho fa.
Eva: És connectar amb ells. Quan els dones una mica del que necessiten, que és amor, acabes sent el lloc on s'emmirallen. I quan saps que ets el seu mirall, no pots fer res que no sigui digne d'imitar.
Foto: Gemma Ventura
