Redacció
El dol infantil és una experiència profundament silenciosa, sovint invisibilitzada. Quan un nen perd una persona estimada, el món se li trenca d'una manera que els és difícil de comprendre i expressar, especialment amb paraules. Els infants viuen el dol de manera única, sovint entre moments de joc i rialles que ens poden fer pensar que ja ho tenen superat. Però el dolor hi és, latent, i moltes vegades s'exterioritza a través del cos, del comportament o del silenci. Ajudar-los a navegar per aquesta tristesa requereix temps, paciència i eines que els permetin expressar-se amb seguretat. En aquest article oferim algunes claus per acompanyar els infants en el procés de dol, i donar-los espai per sentir, per preguntar i, sobretot, per guarir.
1. No podem mentir-los davant la mort. Si quan un infant ens pregunta "¿On és l'avi?" li responem "Ha anat de viatge", quan el seu pare digui que se'n va de viatge, patirà molt. S'han de contestar les preguntes que el nen formula, encara que en aquell moment li diguem: "No sé què contestar" o "Deixa'm que m'ho pensi".
2. Quan estem en situacions límit el llenguatge verbal serveix de ben poc. Això ho podem comprovar quan donem el condol a una persona. Hi ha una expressió popular que és preciosa: t'acompanyo en el sentiment. El millor que podem fer més que dir és ser-hi.
3. A vegades, a pares que han perdut un fill hi ha qui amb tota la bona fe del món els diu: "Te'n queden dos més". Els fills sempre són fills únics i pensar que n'hi ha dos més no és cap consol. Cal tacte i delicadesa per als petits i per als adults.
4. És important saber interpretar què hi ha més enllà de les paraules que les criatures ens diuen. Quan treballava de mestre [Jaume Cela], passejava pel pati, una nena de segon de primària estava moixa, m'hi vaig acostar: "¿Què et passa? ¿Què no jugues?" I em diu: "¿Els periquitos es moren?" I li vaig dir: "¿A tu què et sembla?" "Que sí". La següent pregunta va ser: "¿I els avis?" A aquesta nena el que l'amoïnava era trobar un moment per parlar del seu avi que estava a l'hospital.
5. Cal aprendre a veure què hi ha dins del cor de l'altra persona. Veure quin missatge hi ha en els seus silencis i en les seves conductes.
6. L'escriptor C. S. Lewis al llibre El dol observat diu: "El dol d'avui és la felicitat d'ahir".
7. Els nens juguen amb allò que els supera emocionalment. Per exemple, fan que allò que els preocupa ho visqui la nina. Això els ajuda a entendre què els passa, a deixar sortir els seus sentiments i a elaborar-los. Si els adults estem a l'aguait, el joc és un dels elements que ens pot ajudar perquè expressin el que parlant els pot ser més difícil.
8. Els experts diuen que abans dels sis anys els infants no són conscients que la mort és un fenomen irreversible, sempre tenen l'esperança. Les preguntes que es fan són les mateixes que les nostres, però les respostes tenen un punt màgic que els ajuda a sortir-se'n. Per això és important ritualitzar el que ens passa. Però que amb menys de sis anys no en siguin conscients no vol dir que els haguem d'estalviar dir-los que la gent es mor, perquè ells ho van processant. Siguem sincers amb la vida perquè així els farem un bon acompanyament.
9. És important que en els processos de dol dels infants, que cadascun el viu a la seva manera, també hi hagi un ritual col·lectiu. Si es mor un nen, l'escola hauria de trobar una manera d'expressar com a col·lectiu aquest acomiadament.
10. Buscar l'acompanyament necessari no vol dir fer parlar el nen de seguida. És important que l'adult capti el missatge que hi ha de fons i faci un apropament conscient. Saber llegir aquests senyals és una manera d'intentar trobar la distància que necessiten per acompanyar-los.
11. Si portem un nen a un enterrament, l'hem d'anticipar i preparar-lo pel que passarà. Si veiem que es torna blanc o que li agafa alguna cosa, pot ser que no sigui el més adequat. De la mateixa manera, no el podem portar de cop davant d'una persona malalta que s'està a punt de morir, sinó que també s'ha de dir què està passant.
12. Si no hem parlat gens d'aquest tema i no ha estat a prop del malalt, no tindria sentit portar-lo en el moment de la mort, seria un impacte. Si hi ha hagut un acompanyament i una proximitat, segurament pugui ser natural viure-ho. Hem d'escoltar molt, hem de preguntar i decidir a risc d'equivocar-nos. Viure la mort amb la màxima naturalitat i proximitat possible està més a prop de la salut que apartar-los.
13. Hi haurà casos en què serà més aconsellable viure-ho des d'una certa distància, ja que hi ha persones que tenen més tolerància al dolor i d'altres que prefereixen que no els hi expliquis res. Dependrà de la combinació dels nens amb els seus adults.
14. Viure és habituar-nos a les pèrdues. I això no vol dir que se't mori algú: el nen que és desnonat de casa seva té un procés de dol, el que té una expectativa d'estudiar una carrera i no hi entra per dues centèsimes també ho pateix. A la vida anirem vivint pèrdues i també els hem d'educar per això.
Reflexions d'Eva Bach i Jaume Cela a propòsit del cicle Emocions de pel·lícula l'any 2018, impulsat per EduCaixa i Catorze.
