La Bruna té dos anys i un germà, el Quim, de quatre. En fa justament dos que comparteixen la vida; la meitat de la història del Quim i tots els dies, hores, minuts i segons de la Bruna. Ella, seguint-lo, ha après a somriure, plorar, gatejar, jugar, parlar i, sobretot, estimar. Quan el veu li brillen els ulls i corre al seu darrere.
Cada vespre, abans d’anar a dormir, el pare o la mare els expliquen un conte. És un ritual d’entrada a la calma. Però una nit tot sembla diferent. Avui són tots dos, el pare i la mare, els que es disposen a explicar una història. Els ulls dels petits s’obren com mai i el neguit i les rialles s’instal·len a l’habitació. Noten que alguna cosa ben especial els espera. Aquest cop no comença amb les cabretes o la Blancaneus, ni hi surt el llop. Els parlen d’un germà! ¿Un altre germà? ¿I molt petit?
El Quim vola fins al moment en què li van dir que la Bruna era a la panxa de la mare. Sap que això va de debò, que després de la notícia van passant coses a la família i al final arriba el dia que et trobes amb la germana ocupant les mirades de tots. Per a la Bruna és un primer cop. Mai li havien donat una notícia com aquesta i la rep amb la il·lusió que li saben encomanar els pares.
Els dies passen molt lentament per a la Bruna i el Quim. Tothom parla del nadó i ja tenen ganes de veure’l, però cal esperar molts sols i llunes. El dia que els pares pregunten si els volen acompanyar a la visita amb la doctora, no s’ho fan dir dos cops i marxen ben esverats cap a l’hospital.
Entren en un món desconegut.
Enmig de la sala, entre tants aparells, els ulls dels infants es claven en una pantalla on un so rítmic marca la primera empremta sonora del seu germà. És el batec del cor, els diuen. I de mica en mica van aprenent a interpretar com es mouen uns braços, unes cames, uns peus i fins i tot un cap, que –com en els trencaclosques que fan a l’escola, ajuntant les peces– els permeten fer-se a la idea que estan veient el bebè. Està molt bé, diu la doctora. És el que els pares volien sentir.
A punt de marxar, davant la porta de la consulta, a la Bruna se li escapen unes llàgrimes. Les intenta amagar. ¿Què et passa?, li diu la mare, estranyada.
–És que el bebè s’ha quedat allà!
I amb el dit assenyala la pantalla on acaba de veure el seu germà petit. ¿Com pot ser que marxin sense ell?
Des de la percepció de la Bruna, la pantalla ha passat de ser un objecte desconegut a una eina d’entrada directa a la realitat. Tant que, en marxar, la realitat és a punt de quedar atrapada dins la pantalla. Per sort, compta amb la mirada propera d'uns pares atents, que li expliquen on és el seu germà. Després de l’ensurt, la nena posa les mans a la panxa de la mare i tot torna al seu lloc.
Imagino quants nens i nenes miren el món a través d’una pantalla que tenen a les mans i acaben sentint, des de la intensitat dels primers minuts, que la vida és allà dins.
